Tan bon punt se'm va presentar l'oportunitat de tastar la cuina de Xixo Castaño, de la mà de la Ruta Ànima de Raimat, no vaig dubtar ni un sol segon. Vaig trucar per reservar i finalment diumenge vam poder gaudir durant dues hores passades d'aquest restaurant estrellat (una estrella Michelin) amb un servei molt professional, d'una taula immensa dins d'una sala ampla i diàfana i, evidentment, d'una desfilada de platets d'autor que s'anaven superant un rere l'altre.
Vam gaudir del menú Ànima de Raimat, és a dir, el menú degustació curt del Malena, anemenat Menú de la pissarra, que consta de 6 plats tancats, un segon a escollir entre bastants propostes tant de peix com de carn, així com unes postres també a triar. I, per beure, una ampolla de l'excel·lent Ànima de Raimat Negre (D.O. Costers del Segre), que ja havíem tingut ocasió de conèixer un mes enrere a casa tot acompanyant els canelons casolans seguint la recepta clàssica d'en Carles Gaig (el corresponent post encara el tinc pendent d'escriure i ho he de fer perquè no vull que se m'escapi. Tots vam coïncidir en afirmar que el vi i els canelons maridaven de conya).
Més concretament, vam anar fent desaparèixer de la taula tot aquest seguit de propostes d'en Xixo, a qui se'l veia treballar en primera línia de la cuina vista del Restaurant.
Som-hi, posem-nos el pitet:
- Per començar, copeta de cava cupatge de Xarel·lo i Chardonnay, de Raimat.
- Acompanya des del principi servei de diferents pans, tots força bons, amb oli d'oliva verge extra, i sal negra i blanca.
- Bastonets de llavors. Poca cosa a dir. Valien per fer desfermar una gana que ja estava més que feta, sobretot després d'haver suat literalment per trobar la vaqueria on es troba el restaurant i, a continuació, per les bones sensacions que transmet l'interior del restaurant, la bona rebuda dispensada per la cap de sala, els colors i la calidesa del lloc on ens trobàvem... Tot juga a favor de les ganes que comencin a arribar els primers plats, observar-ne l'elegant emplatat, les aromes, els contrastos cromàtics, el bon regust i les sorpreses amagades que anirien venint.
- Xolís del país amb pa amb tomàquet. Es dóna la volta al concepte d'entrepà: el xolís fa de pa i l'interior és el pa amb tomàquet. Minimalista. Divertit.
- Coca de vegetals amb cireretes i mousse d'anxoves. De nou una proposta freda amb una massa que m'esperava cruixent però no ho va ser, i de la qual destaco la combinació de la dolçor de la cirera amb la salaó de l'anxova.
- Flors, fruites i herbes fresques amb un granissat de farigola. Molt refrescant i gust molt pronunciat i contrastat dels diferents ingredients, d'entre els quals destaca el llit fred de la farigola. De nou, molt agradable i sorprenent.
- Escabetx de tonyina amb tomàquet confitat. Aquí l'element sorpresa ja no hi és. Mana la qualitat del producte i el bon punt de l'escabetx.
- Patates, faves, cargols i allioli de menta. Una mena de timbal o petit pastís de patata que amaga faves tendres per dins, amanit amb un allioli suau de menta molt encertat per al meu gust, i els cargols punxats. A banda, una font de cargols al mig de la taula per anar-los punxant de forma addictiva.
- I per si no n'estàvem gaudiant prou encara, arriben els segons: xai lletó cuit a la canyella i el pebrot, acabat a la brasa. Es notaven tots els elements, amb un resultat final fantàstic, extraordinàriament tendre. Una doble cocció que primer m'imagino que fa estovar i perfumar la carn, que es fa més complexa, i arrodonint amb la brasa que li dona un tènue fumat i sobretot un cruixent exterior molt bo...
i garrí cuinat amb cítrics i vainilla, acabat al forn de llenya amb peres al vi. Si l'un era bo, aquest altre potser ho era encara més. Extraordinari el complement cítric, lleu l'aroma vainillat, i resultat final també molt tendre i addictiu.
No cal dir que sobretot aquest plat principal va maridar de conya amb l'Ànima de Raimat, del qual no perdonàrem ni gota.
- Per postres, el següent: torrada de Santa Teresa, gelatina de ratafia i gelat de nata cremada, bastant addictiva, per variar. Les postres van venir acompanyades, a més a més, d'unes copetes de ratafia que s'hi van posar de meravella.
i mousse de xocolata cuita amb sopeta d'avellanes i té de la Índia, encara més bo, per rematar la jugada i acabar-nos d'eixugar amb el pitet.
- Com que sabia molt greu que s'acabés la funció, encara vam tenir un bonus tracs en forma de les tradicionals orelletes i ametlles garrapinyades.
Resumint, un dinar d'aquells per recordar i, per què no, d'aquí a un temps, per repetir.
L'enhorabona a en Xixo Castaño per la bona feina a la cuina i les gràcies al Restaurant i a Raimat per fer-nos passar aquesta estona de plaer gastronòmic, un marc idoni per compartir les anomenades "Converses amb Ànima", amb la meva dona.
Fins la propera i salut!
(Data de l'àpat: diumenge, 31 de maig de 2015)
