Mandonguilles amb pop

A mi els marimuntanya em tornen boig, i aquest n'és un clar exemple.

Ingredients (per a 8 mandonguilles de 50g aproximadament)

- 200g de carn picada de porc

- 200g de carn picada de vedella

- 2 pops blancs (mida mitjana). Alternatives: sípia, poc, calamar...

- 1 rovell d'ou

- 1 gra d'all

- Molla de pa

- Llet per remullar pa

- Farina (per empanar)

- Sal

- Pebre

Per al sofregit (salsa)

- 2 cebes

- 1 pebrot vermell

- 2 cullerades soperes de tomàquet fregit

- 400ml de vi blanc

- 1 litre de fumet

- Sal

- Pebre

Per a la picada:

- Fruits secs fregits

- 2 galetes (o carquinyolis)

- Julivert

- Mig dent d'all

- Melsa de sípia (si en tinguéssim)

- Una mica de fumet que podem rescatar de les mandonguilles

Comencem fent les mandonguilles. En un bol, barregem les carns amb el rovell, l'all picat i la molla de pa remullada. Salpebrem i amb les mans en fem boles d'uns 50 grams aproximadament. Apretem i enfarinem.

Fregim per segellar i reservem.

Preparem el sofregit, que serà la salsa d'aquest plat (en sortirà bastant però el que sobri l'utilitzarem en una altra recepta que ja publicarem també). Sofregim la ceba amb l'oli i la sal. A mitja cocció, hi afegim el pebrot i el poc tallat a tires o rondanxes primes. Tapem i deixem caramel·litzar.

A continuació, hi afegim el tomàquet i el vi blanc. Deixem evaporar gairebé del tot i hi afegim el fumet. Finalment, hi incorporem les mandonguilles, tapem, i deixem coure per espai d'uns 30 minuts, aproximadament (anirem jugant amb la tapa segons com anem d'evaporació perquè la salsa ens quedi al nostre gust).

Per a la picada, hi posem tots els ingredients al vas de la batedora i pocs minuts abans que acabi la cocció de les mandonguilles, l'hi incorporem. Veurem com espesseïrà bastant i donarà més profunditat d'aromes i de gust. Baixem foc i que faci xup-xup uns minuts.

Emplatem i ens afanyem a menjar aquest plat humil però força bo. Ho hem d'acompanyar d'un pa amb una molla ben consistent per sucar la salsa i, és clar, un vi que estigui a l'altura. Nosaltres vam triar un Horafosca, del Celler Can Descregut, D.O. Penedès. Genial.

Es tracta d'un vi monovarietal Xarel·lo, d'una sola parcel·la de vinyes velles. És molt carnós, gràcies a la criança amb les mares i el pas per fusta. Acidesa, cos i complexitat. Força gastronòmic, per beure'l amb calma.

"Últims capvespres de setembre, primers de tardor. Un altre dia s'acaba, i a la vinya, el Xarel·lo espera"

Salut!

Restaurante La Campana Gorda (Toledo, Castilla la Mancha)

Restaurant molt ben situat, en ple centre de Toledo, una ciutat tan maca com laberíntica, especialment al barri jueu. Però res com passejar-hi i carrerejar per gaudir-la i, és clar, badar amb l'oferta dels nombrosíssims restaurants que hi podem trobar a tort i dret.

Nosaltres, per sopar la darrera nit, a cegues vam triar aquest, la Campana Gorda, perquè oferien un menú per 13 euros + iva que ens semblava prou bé ja que permetria tastar especialitats de la cuina toledana, que com sempre és un dels objectius de cada escapadeta que fem allà on sigui.

El local  és molt i molt tradicional, de la Castella profunda, tant en decoració com fins i tot el personal. Toros, la figura del Quixot... però en cap moment vaig tenir la sensació que fos un reclam turístic (si hagués estat així, no hi hagués entrat) sinó que era intrínsec a aquell lloc i a aquelles persones que ens hi vam trobar: castellans tancats, amb un aire una mica altívol, amb formes molt fredes però eficients en el servei i en cap moment ens vam sentir malament. Era un ambient més aviat de senyor i la imatge del personal, com de "pater familias" disciplinat, per entendre'ns, de la vella escola.

Vam menjar el següent:

- Pebrots farcits de lluç. Deliciosos, ben farcits, i amb una salsa de piquillos de pitet.

- Revoltim de morcilla. Simple morcilla esparracada i lligada amb una mica d'ou. També va agradar però no va arribar al nivell del plat d'abans.

- Costelletes de xai lletó. Fantàstiques, tendres. Bon producte i ben cuinat.

- Corzo estofat a la toledana. Sensacional carn de caça gustosíssima i tendre. Sí, contundent per sopar, però no hi volia renunciar. 

Per postres:

- Quallada amb mel. Bé.

- Natillas. Força bé.

Servei de pa destacablement bo, per sobre de la mitjana, i, per no variar, bon vi negre de la casa inclòs en el menú.

Després d'haver-hi sopat vaig descobrir que és un restaurant molt mal valorat a les clàssiques plataformes d'opinió que tots coneixem a la xarxa. De vegades, això m'ha dut a equivocar-me i me n'he hagut de lamentar. D'altres vegades, com aquesta, se m'ha fet estrany que la valoració fos tan dolenta, diametralment oposada a la que jo en faig. De nou, un altre exemple que fa agafar amb pinces els rànkings que es fan a les principals webs de referència en aquest sentit.

Tot plegat, per poc més de 14 euros per cap: força bé, i més per a una nit de cap de setmana.

Salut!

(Data del sopar: dissabte, 15 d'agost de 2015)

Hostal Restaurante Palacios (Toledo, Castilla la Mancha)

Aquest va ser segurament el pitjor àpat que vam fer aquest estiu per terres castellanes. 

Es tracta d'un cèntric restaurant toledà que disposa d'un menú base que es pot incrementar de preu segons el segon plat que es demani, Nosaltres, amb el menú de 13,5 euros (el menú mitjà), ja créiem que faríem perquè estaven alguns dels plats que ens venien de gust menjar, sobretot la perdiu, que era un dels objectius.

Primers: 

- Pisto manchego. Tomàquet, tomàquet i tomàquet i alguna verdura que s'hi submergia i que amb prou feines se li endevinava el seu gust per sobre del del tomàquet.

- Menestra de verdures. Havent-ne tastat algunes de meravelloses a Navarra i a La Rioja, aquesta va quedar molt enrere. La imatge del plat ja transmet tristesa, com a mínim a mi.

- Mitja perdiu a la toledana. Li tenia ganes a la perdiu i per fi la vaig menjar. Cuinada de manera senzilla, semblava lleugerament escabetxada, em va agradar bastant. Tendre, gustosa i suficient. El millor plat del dinar sens dubte.

- Entrecot de vedella. Més que un entrecot, que es va demanar més aviat poc fet, semblava un bistec, que sí era gustós, però una mica massa eixarreït.

Les postres no van aixecar gaire els ànims:

- Pastís de formatge. Diria que era un d'aquells precuinats. No cal dir res més.

- Natilles. Més bones que el pastís però vaja, tampoc per llançar coets.

El menú sortia per 13,5 per cap, amb aigua, pa i vi. Ni fu ni fa...

Salut!

(data del dinar: 15 d'agost de 2015)

Restaurante El Fogón del Barco (El Barco de Ávila, Sierra de Gredos, Ávila, Castilla y León)

Dos dies seguits vam dinar en aquest lloc, justament per la casualitat, a l'hora de voltar per la zona, que ens va donar l'hora de dinar quan hi érem. I bé, com que la primera vegada ja ens va agradar prou, vam decidir de repetir i així tastar d'altres plats.

El Barco de Ávila és un dels pobles que més m'han agradat de la zona de Gredos, com a mínim de la zona centre-sud, que és per on ens vam moure. La zona nord queda pendent perquè és una zona de vins molt interessant que ja tinc ganes de conèixer!

Es tracta d'un local situat al bell mig del poble, amb possibilitat de dinar dins o bé fora, a la plaça. Servei molt bo i afable.

L'oferta gastronòmica, a banda de carta, relativament curta, es resumeix en un menú que em sembla que no varia gaire al llarg de l'any.

Nosaltres vam tenir ocasió de tastar tot això (en el conjunt de dos dinars):

- Judías del Barco. No podíem deixar de tastar aquest plat tradicional de cullera, amb les famoses mongetes del poble. Boníssim, tendres però sense desfer-se, molt agradables. Tot i la caloreta, s'hi va posar prou bé. Ració més que generosa.

- Patatas Revolconas. Un altre plat tradicional d'aquelles terres: patata trinxada amb una mica de pebre vermell (de la pròxima Vera?) amb quatre cotnes de porc cruixent. Va agradar bastant.

- Cigrons amb callos. Plat de cullera fantàstic, al nivell de les mongetes. Estaven boníssims.

- Costelletes d'ibèric. Tendres i saboroses.

- Xurrasco de vedella. De dits i pitet!

- Braó rostit amb salsa de mostassa i mel. Es desfeia a la boca i la salsa controlada per no emmascarar el bon regust del porc.

Per postres: tots força ben aconseguits, com és habitual, tot i que en algun cas, la ració un pèl justeta.

- Natillas. 

- Pastís de formatge.

- Flam

- Arròs amb llet.

Servei de pa i vi (1 litre!) bastant correctes.

Una bona opció de menú diari econòmic si ens movem per la zona: 11 euros si el mengem fora, 10 euros si dinem dins.

Salut!

(Data dels dinars: dijos 13 i divendres 14 d'agost de 2015)

Restaurant Chilam Balam (Sagrada Família, Eixample, Barcelona)

Bon sopar el que vam fer en aquest mexicà a tocar de l'Avinguda Gaudí. Era un menú de la promoció offerum, que ens va sortir a 10 euros per cap, regalat.

La sala, amb mobiliari molt senzill, decoració cridanera. Televisor engegat amb música massa forta de volum pel meu gust. Servei, això sí, força bo de principi a fi, ràpid, eficient, amable.

Vam sopar tres entrants a compartir, i un plat i unes postres cadascú:

- Nachos amb guacamole. Els totopos estaven excel·lents, ben cruixents, amb força formatge, frijoles i un bon guacamole per sobre, d'allò més addictiu. Ració molt generosa.

- Quesadillas de formatge. Ben resoltes i agradables en boca. Força farcides.

- Arròs amb mole. Més senzill però amb un interessant mole en què es notava bastant la presència del cacao.

Com a plats principals, vam fer:

- Burrito de vedella. Potent, lleugerament picant, molt farcit. Ens va agrdar.

- Fajitas de pollastre. Eren tires de pollastre saltejades amb pebrot i ceba. Gens picant, més suau, igualment bones.

Per postres, els dos vam fer el mateix:

- Pastís "tres leches". Sensacional, molt humit i dolç però no embafòs. Tot i així, em quedo amb el "tres leches" del restaurant peruà veí "El Señorío".

Per beure, una canya i un refresc.

Tot això per només 10 euros... sí, regalat!

(Data del sopar: 7 d'agost de 2015)