dilluns, 29 de febrer del 2016

Restaurante Bodega San Chicón (San Asensio, La Rioja)

Bodega Restaurant San Chicón
Carretera N-232, km. 439, San Asensio (La Rioja)
tlf. 941457677

Com que tenim en el punt de mira novament una escapada a La Rioja on, com en el cas d'Euskadi, ens agrada anar-hi cada any però l'any passat vam faltar a la cita, vull recuperar l'àpat que vam fer en un restaurant quan tornàvem des de Cantàbria. 


És un d'aquells llocs, a peu de carretera nacional, on pares senzillament perquè toca i perquè hi ha gana, i perquè agrada menjar a La Rioja, on sempre mengem de traca i mocador.

Doncs resulta que així, per atzar, aquell àpat es va acabar convertint enr una de les troballes destacables de l'any 2013: servei, producte, cuina i butxaca en excel·lent relació.

La proposta, com a mínim aleshores, era de menú de cap de setmana: un a 12 euros, i un altre a 15. Tot inclòs. Nosaltres vàrem optar per fer-ne un de cada i compartir tant com poguéssim perquè tot ens venia de gust. El problema és que després calia agafar el volant fins a Barcelona... i no era plan d'atipar-se en excés.



Vam dinar el següent:

- Patatas con chorizo. Llàstima que no en vaig fer foto. Però recordo que van dur a taula la cassola de fang ben plena d'aquest clàssic de la gastronomia riojana. Estava molt bo, ben cuinat, ben travat, amb choricero, i quantitat més que generosa.

- Caparrones con sacramentos. Sensacional, encara més que l'anterior, aquest plat de nou tradicional d'aquelles contrades, amb les mongetes pròpies de la zona. Tot un platàs també servit en la mateixa casola de fang, contundent però ben desgreixat per no fer-se pesat, i amb una destacada presència de "sacramentos": xoriço, careta de porc, etc.



- Pebrots farcits de carn. De fet, un altre clàssic d'aquelles contrades, però en aquest cas farcits no de l'habitual bacallà sinó de carn. Estaven de primera, sobretot els pebrots.



- Turbot a la planxa. Aquest va ser EL PLAT del dinar. Estava, com diuen allà, ben "lechoso", amb tota la seva gelatina. Per tant, òptim punt de cocció. Era d'aquelles racions que no s'acaben fins que no les repasses, detingudament, amb els dits, per cadascun dels racons de l'esquelet de l'animal.



Per postres, vam fer unes natilles casolanes, molt bones, i un pastís de pera, també casolà, força bo, amb què rematàvem un gran dinar. Malauradament, després no vam poder fer gaire la becaina però sí un petit passeig agradable per les vinyes que envolten el restaurant, d'on neix el seu vi que, per cert, és el vi de la casa que vam beure, i va estar a l'altura.

Un lloc d'aquells per recordar i que espero que mantingui la qualitat després de dos anys. Quan vam sortir, sabíem que hi tornaríem. Ara ha arribat el moment, perquè segurament el tornarem a visitar en breu.

Salut!

(Data de l'àpat: 18 d'octubre de 2013)

dimecres, 24 de febrer del 2016

Faves a la catalana

Un plat de cullera, tradicional, molt assequible, que entra de primera sobretot ara que comença a ser l'època i que sembla que vol entrar el fred.




Ingredients:

- 160g de faves
- La tavella d'aquestes faves
- 100g de pésols (opcional)
- 3 cebes
- 2 dents d'all
- Mitja botifarra negra
- Mig full de llorer
- Picada:
    - 4 ametlles
    - 1 mini torradeta
    - Grapat de julivert

Elaboració:

Infusionem amb aigua la tavella de les faves, posant-la a bullir durant 20 o 30 minuts. D'aquesta manera, n'obtindrem un brou amb un bon regust amb què mullar més tard les faves perquè ens quedin més saboroses que no pas mullades amb aigua. Si no, també podem utilitzar brou de verdures o d'au.

Mentre les cloves fan xup-xup, comencem saltejant la cansalada tallada a daus petits fins que agafi color. Reservem.

En la mateixa paella, comencem a sofregir la ceba tallada a juliana. Quan comenci a caure i a transparentar, hi afegim l'all picolat, la botifarra a dauets i el llorer. Sofregim fins que el conjunt el veiem fet.



A continuació, hi reincorporem la cansalada, donem un parell de voltes amb el foc fort i hi tirem un raig generós de licor de menta (la mida d'un tap de la mateixa ampolla). De seguida que evapori, hi afegim també un raig d'anís, que evapori una mica i acabem mullant el conjunt amb el brou fet a partir de la tavella de les faves.





Deixem que bulli suaument durant aproximadament 25 minuts, fins que les faves siguin tendres. Corregim de sal i pebre.




Finalment, per acabar de lligar-ho tot, hi incorporem la picada, amb tots els ingredients passats pel morter amb l'ajuda d'una mica del brou de cocció.

Emplatem i a gaudir d'un plat ben i ben recomfortant.



Salut!


divendres, 19 de febrer del 2016

Restaurant Petritegi Sagardotegia i visita a la Sagardoetxea (Astigarraga, Gipuzkoa, Euskadi)

De la passada escapada gastronòmica a Euskadi, vam voler dedicar tot un dia a la sidra, com a producte i com a moviment que genera. Per satisfer aquesta curiositat, vam pensar que estaria bé anar a Astigarraga i visitar, d'una banda, la Sagardoetxea, casa museu de la sidra, i, de l'altra, anar a dinar el típic menú de sidreria en la no menys típica i valorada Petritegi.

Sagardoetxea: Kale Nagusia 48, Astigarraga. http://www.sagardoetxea.com/
Petritegi Sagardotegia: Petritegi Bidea, 8. Astigarraga.  http://www.sagardoetxea.com/




Visita a la Sagardotegia. Vam tenir el privilegi que la nostra guia, Ainize, ens va oferir una visita totalment personalitzada perquè en aquell moment només hi érem nosaltres. Per tant, vam poder entaular una conversa de tu a tu mentre ella ens anava explicant l'origen, la producció, la degustació i la cultura de la sidra. Especialment curios, en termes històrics, el lligam entre els mariners baleners bascos i aquest producte, que embarcaven pel seu alt contingut en Vitamina C, per tal de combatre l'escorbut. A més, era (i segueix sent) un producte notablement econòmic i, més o menys lligat a això, poc valorat, fins i tot menystingut.







Realment val la pena fer-hi una visita que, a més, acaba amb una degustació d'un xoriço (a la sidra, és clar) per acompanyar tot un seguit de sidres i derivats. Tot, en general, prou bo i a uns preus molt controlats tot i que, posats a comprar, més val fer-ho directament a cadascun dels productors, ja que encara ens sortirà més bé de preu.









Al migdia, teníem taula a Petritegi. Més ben dit, teníem cadira ja que les taules són totes compartides per generar caliu i, més enllà, festa, soroll, gatzara, xerinola... escàndol que cada cop va pujant més de decibels i de to. Aquest és l'ambient de sidreria: molt festiu, compartir mam i teca, aixecar-se cinquanta vegades per anar a les kupelas i totes les que calguin per agafar la sidra (a voluntat) al txotx, omplint el got poquet per beure-la ràpid abans no es rebaixi massa el carbònic. S'ha de mirar de respectar la dita "hartu gutxi eta maiz" (agafar-ne poc i sovint).





La sidra que hi tenen, per cert, és la més bona que hem tastat. La combinació justa, per al meu gust, entre l'acidesa i la fruita i l'amargor. A més, cadascuna de les txotxes tenen cupatges diferents, en funció de la multitud de tipus de pomes que es fan servir, per tal d'obtenir un producte d'una qualitat o una altra. Aquest cupatge, d'unes 10 o 15 varietats de pomes (varietats àcides, amargues i dolces), és un secret molt ben guardat per cada elaborador. Per tant, és el més normal del món trobar sidres força diferents a cada sidreria i en cada anyada.




Bé, anem al menú sidreria, el clàssic (pitet, apunt):


- Xoricets a la sidra. Extraordinaris, al nivell dels de la Sagardoetxea. Pot semblar una ració escassa però, amb tot el que ha de venir després, creieu-me que no ho és.



- Truita de bacallà. De les que no vols que s'acabin. Baboseta, ben carregada d'un bacallà que es fonia fàcilment en boca, amb tota la seva potència de gust saladet. Estava de traca i mocador.




- Bacallà fregit amb pebrots i ceba. Més bacallà, més traca i mocador. Boníssim.



- Txuletón. No podia faltar el rei del menú, un txuleton enorme a repartir entre els dos. No ens van demanar el punt de cocció. No va fer falta, ja ens va agradar aquest sagnant. Tendre, gustosíssim. Nova traca i mocador. Ja va costar d'acabar-se'l... entre els sovintejats txotx's i tot el menú, amb prou feines teníem espai per gaire més.






- Formatge amb codonyat i nous. Vinga, no ens podíem resistir a aquest bon tros de formatge, ben sec, acompanyat de totes aquestes nous i del codonyat per alleugerir una mica la gola.





- Per rematar, "tejas y cigarillos". Aquest sí era el fi de festa. 


Tot plegat, amb tant de pa com es vulgui i amb tanta sidra com es vulgui/pugui, a escollir entre els diferents sortidors.



Un àpat d'aquells fets per recordar, tant a nivell gastronòmic com de la moguda que s'hi acompanya. Però no per repetir any rere any sinó de forma més espaiada. Els gairebé 30 euros que val aquest menú em tiren una mica enrere. I dic això perquè a taula, més aviat acostumo a buscar comoditat, servei, tranquilitat i evidentment bon menjar, amb producte de primera, i si pot ser doncs amb una certa complexitat d'elaboració. Tanmateix, m'ha agradat conèixer de primera mà com de bé s'ho munten els bascos, un poble que sens dubte porten la gastronomia a la sang i ho saben encomanar de primera i a la seva manera.

Osasuna!

divendres, 12 de febrer del 2016

Restaurant Goiko Itturri (Astigarraga, Gipuzkoa, Euskadi)


Erretegia Jatetxea Goko Itturri
Foru Enparantza, 8. Astigarraga
http://goikoitturri.com/


La primera escapada d'enguany ha estat al País Basc, i l'hem volguda fer ara al gener per aprofitar de ple l'inici de la temporada de la sidra, del txotx!. A més, hi acostumem a anar cada any però en 2015 ens van posar falta i això ho hem volgut resoldre ràpidament, vés quin sacrifici... Evidentment, el motiu bàsic era el de beure i menjar bé, sense que faltés en aquest cas un alt component vivencial en relació amb la cultura i moviment sidrer (potser se n'hauria de dir "sidral"). Aquest tema, el deixem per a un futura entrada al blog, que farà referència a la Casa Museu de la Sidra i a Petritegi.

Aquí ens centrem en el primer àpat d'aquesta escapada, que va resultar ser el millor. Vam anar a petar a la capital de la sidra giputxi, a Astigarraga, i concretament al restaurant Goiko Itturri, que me l'havia recomenat el blog amic de Los Placeres de Pepa, ara farà uns mesos: gràcies!

Vaig pensar que hi aniria i la vam encertar de ple. Un espai on ens vam trobar molt tranquils, ens vam sentir molt ben atesos, i vam dinar de traca i mocador per un preu altament competitiu. Agafem el pitet que comencem:


- Per trencar el gel ens van servir una amanida russa gentilesa de la casa que va obrir-nos encara més la gana. Era el dia d'arribada i després de la kilometrada, ja necessitàvem nosaltres també benzina.



Per cert, el servei de pa, excepcional. Crec que és fet a casa mateix.


- Pebrots farcits de bacallà. D'entrada, espantava tanta salsa de tomàquet, una mica massa líquida per al nostre gust. Però si deixem de banda això, tant els pebrots com el farciment, molt generós, estaven boníssims. 




- Pastís de txangurro. Quan el cambrer ens va dir que fora de carta hi havia aquest pastís, no ho vaig dubtar ni un segon i el vaig demanar. Gran encert. Un pastís molt lleuger, esponjós, però alhora de gust potent de peix, amb una salseta per sobre que encara el reforçava més.



- Lluç a la planxa. No recordo haver tastat un lluç tan fresc com aquell que, fet a la planxa, es desllomava fàcilment en làmines, com si d'un bacallà confitat es tractés. Estava de conya.



- Kokotxes arrebossades. De nou, fora de carta, i no vaig dubtar-ho. Aquest no només va ser el plat de l'àpat sinó de tot el cap de setmana per terres basques. Mireu quina quantitat i imagineu-vos com de bones eren: es desfeien a la boca sense quedar pas desdibuixades per l'arrebossat, que era força lleuger i ben sec de qualsevol excés d'oli. Un plat de luxe i que desitges que no s'acabi mai. Me'n va deixar empremta.




- Per postres, pastís de formatge Idiazábal. El vam compartir perquè la gana ja justejava. Rebó com a cirereta del pastís.



Per beure, vam fer una sidra Petritegi, que de les que vam tastar al llarg de l'escapada, va ser la que vam trobar més bona i equilibrada d'acidesa i fruita.




El compte, molt i molt raonable, i més encara amb el descompte de la targeta Restopolitan: vam sortir per 21 per cap (haurien estat uns 32 euros per cap sense aquesta promoció). Cafè, aigua i sidra inclosos.





Osasuna!

(Data del dinar: divendres, 29 de gener de 2015)