divendres, 28 de juliol del 2017

Trio de focaccia mediterrània: d'herbes, de tomàquets cirerols i d'olives negres. Vi Oriol blanc dels Aspres (Garnatxa Roja) D.O. Empordà

El més important de la recepta és la massa i el procediment: la resta, el farcit, és aleatori i al gust de cadascú..


Tot i que ja teníem una recepta de focaccia publicada al bloc (aquí, el post), en aquesta ocasió n'he seguit una altra, de semblant, i també amb bons resultats. Està clar que és una massa molt agraïda i, amb poc, n'obtenim molt: tant de quantitat com de qualitat, de gust, d'aromes que transporten directament a l'essència mediterrània, d'allà on som.

En aquesta ocasió, tenen especial rellevància dos productes: d'una banda, a la mateixa massa, l'oli Soldó, que entra per primer cop a casa nostra gràcies com a detallàs de la companya gourmet Teresa Llauradó (@mtllaurado): m'ha agradat força (gràcies per descobrir-me'l i dur-me'l!).



D'altra banda, el maridatge de la focaccia amb un vi que també ens encanta: l'Oriol dels Aspres, de Vinyes dels Aspres (DO Empordà).




Ingredients:

- 750g farina força
- 150ml oli d'oliva verge extra Oli Soldó de la Cooperativa Agrícola de Vilaplana. Es tracta d'un oli provinent directament les oliveres d'arbequina de Vilaplana.
- 450ml aigua
- 25g llevat fresc
- Pessic de sal
- Farcit: herbes al gust, olives, tomàquets cirerols...

Elaboració:

Tan senzill com juntar i amassar tots els ingredients i pràcticament sense haver de treballar gaire la massa. Hem de procurar, això sí, que tot plegat quedi ben integrat. 

Primera fermentació en bloc fins que dobli volum: amb aquesta quanitat de llevat i de calor, amb una hora (o menys) segurament n'hi hagi suficient

Desgasifiquem, porcionem en tantes focaccia com volguem, i donem forma de rectangle, tan gran com la satafa (o safates) on les posarem, que prèviament haurem pinzellat amb una mica d'oli perquè la massa no s'ens hi adhereixi.

Deixem fer la segona fermentació (entre mitja hora i una hora).

Aleshores, amb els dits, marquem tota la superfície de les focaccia per tal que, a continuació, que regarem amb oli, tota la massa s'impregni del greix, més enllà de la superfície (igual que acostumem a fer amb les coques de forner o d'anís).


Deixem que faci la tercera i darrera fermentació (una mitja hora) i a continuació farcim amb el que vulgui cadascú. En el meu cas, una amb sal gruixuda i alfàbrega; l'altra amb tomàquets cirerols partits per la meitat, i l'altra amb oliva negra sencera (sense pinyol).





Coem en forn preescalfat a 180º durant uns 20 minuts, al principi aplicant una mica de vapor, fins que hagi agafat un bon color i veiem que estigui cuita.


Servim. Res millor que fer-ne un tastet alhora de les tres. Per a mi, la millor, la de cirerols, sense desmerèixer la d'olives i la d'herbes. Per cert, la propera vegada, penso obrir-les a mode d'entrepà i farcir-les: poden ser encara el doble de bones, i la multitud de farcits possibles que se'm passen pel cap... Estan més bones tebiones que fredes: per tant, és recomanable escalfar-les al forn o al microones (opció gratinat, si no, no queda bé) abans de consumir-les.

Queda una mica cruixent per l'exterior però sobretot flonja per tot l'interior, molt i molt agradable en boca, molt natural.


Recomanable un darrer raig d'oli Soldó en cru per acabar-la de perfumar.


Maridem amb l'excel·lent Oriol dels Aspres del celler Vinyes dels Aspres (aquí el post de la visita que hi vam fer). 100% Garnatxa Roja, jove, ens encanta la frescor, la vivesa, les aromes mig herbàcies mig afruitades. Combina molt bé amb la nostra focaccia.


Salut!

dimecres, 26 de juliol del 2017

Restaurant Racó de la Calma (Vilafranca del Penedès, Alt Pendès, Barcelona)



Des que a la Fira del Gall de 2015 vaig conèixer a en Xavier Arnan, xef del Racó de la Calma (aquí, el post corresponent), vaig situar aquest restaurant a la llista de "pendents" i, per fi, ja l'he pogut canviar de llista per passar-la a la de "per repetir".



Hi vam anar entre setmana a fer un menú de migdia i vam quedar encantats en tots els sentits i amb la sensació de no haver dinat pas de menú de migdia laborable sinó més aviat de carta tant pel servei com pel que vam menjar... excepte pel preu, que sí era de menú de migdia (14 euros).








La sala no té res d'especial, a banda de la separació entre les taules, ben generosa, fet que s'agraeix., a més de fer honor al nom del restaurant: calma, silenci poc habituals. Taules molt ben parades, res d'estovalles de paper. Els coberts els canvien entre plat i plat. Abans de les postres retiren les molles. Servei atent, ràpid i eficient. Pa i ampolla sencera de vi per a dos, tot plegat inclòs al menú. Són detalls que van sumant satisfacció.



Bona quantitat de plats on triar. 

Ens vàrem decantar pel següent:

- Abans de començar, gentilesa de la casa per obrir boca, uns cacahuets garrapinyats.



- Verdura ecològica saltejada amb oli d'alls. Ras  i curt, bon producte i ben treballat. És justament el que s'espera d'aquest plat.





- Raviolis de tonyina amb beixamel de tòfona d'estiu. Dos raviolis, sí, segurament casolans perquè estaven deliciosos tant la massa, ben fina, com l'interior de tonyina i la beixamel, suau però amb bona profunditat de gust.



- Mandonguilles de lluç en salsa verda. Extraordinàries. Molt suaus i agradables de menjar, alhora que gustoses. La salsa acompanyava de conya, la clàssica salsa verda.




- Cruixent d'ànec amb prunes i pinyons. Presentat dins d'un cridaner farcellet de massa brick, hi havia l'ànec trinxati estofadet amb el toc dolç de la fruita, enmig de la reducció del que seria el seu suc. De traca i mocador.




Per beure, el vi blanc de la casa, que va complir: Masia la Sala (Xarel·lo, Macabeu, Chardonnay), de la D.O. Penedès, del Celler Domènech Vidal.

Per postres:

- Pastís de formatge amb salsa de cireres. Força bo.



- Mojito en textures. Em va semblar boníssim i absolutament refrescant, ben carregat de menta. Divertit.


El compte final, ajustadíssim: 28 euros (14 per cap), tot inclòs.

Repetirem per tastar algun menú degustació o la carta.

Salut!

(Data: dimarts 16 d'agost de 2016)



diumenge, 23 de juliol del 2017

Tebi d'orella de porc amb escalivada, figues i salsa cèsar casolana. Vi Vieux Carion (Viognier) de la Catalunya Nord

Aquest és un d'aquells posts que no necessiten gaire presentació sinó que només representen una idea, una combinació de productes que m'agraden i que poden constituir un entrant lleuger, sobretot per a l'hora de sopar, principalment en època d'estiu.


Tenia escalivada a la nevera, i tenia uns retalls d'orella de porc que m'havien sobrat d'una altra elaboració. El pebrot i l'albergínia, que servirem en fred, ens donaran frescor, una certa dolçor, i textura flonja. La carn, en canvi, en calent, ens proporcionarà una certa resistència a la mossegada (cartílag) i alhora una mica d'untuositat gelatinosa. La salsa, ens unirà el conjunt i les figues ens combinen molt bé sobretot amb la carn de porc.

L'escalivada a la base del plat, en fred. L'orella de porc, amb un toc de microones, perquè així deixa anar el seu component gelatinós i la fa molt més agradable en boca. Salpebrem lleugerament el conjunt. Hi posem també unes llunes de figues, que tot just ara comencen a arribar al mercat i que trobo que tenen moltes possibilitats a la cuina, sobretot freda, i en especial per acompanyar el porc.



Amanim amb una salsa cèsar casolana que tenia feta de fa un parell de dies.


Ingredients de la salsa cèsar:


- 1 ou
- 50ml oli (aprox.)
- 4 filets d'anxova
- 1 dent d'all
- 1 c. Perrins
- 1/2 c. vinagre poma
- 1 c. mostassa
- 1 C. suc llimona
- Parmesà ratllat
- Pebre blanc

Elaboració de la salsa cèsar: emulsionar primer l'ou amb tots els ingredients excepte l'oli. Quan tinguem aquesta primera emulsió feta, acabem d'emulsionar el conjunt amb l'oli que hi posarem a raig sota demanda, fins aconseguir la textura semblant a la mahonesa o una mica més diluïda. 

Per beure, vam obrir el Vieux Carions monovarietal de Viognier, del Llenguadoc, que vam comprar a la darrera #escapadaempordà, quan ens hi vam arribar fins a França, d'on sempre ens n'acabem enduent algunes noves referències cap a casa, sobretot per tastar monovarietals i mirar d'aprendre'n. I aquí tenim un vi fresquíssim, jove, expressiu en nas (pinya, mango, fruita exòtica), de bona acidesa en boca, de recorregut curt, això sí. Va anar bé amb aquest plat més aviat lleuger.




Salut!

dijous, 20 de juliol del 2017

Timbal de llentia beluga amb tomàquet rosa de Barbastro, alvocat, arengada i figues

Ja són aquí les primeres figues, i els bons tomàquets... a partir dels quals podem construir fàcilment sopars frescos, saludables, vistosos amb la suma d'altres ingredients per complementar-los.

Amb aquesta calorassa ambiental, seguim muntant plats ràpids i frescos que no veuen ni el foc ni l'escalfor de cap mena sinó que són d'absoluta temporada i prou complets des del punt de vista nutricional. Un clar exemple és aquest timbal ple de color i d'ingredients que ens hidrataran, que ens faran salivar i que per a mi és fins i tot una mica addictiu.



Ingredients:

- 1 tomàquet rosa de Barbastro (o una meitat almenys)

Els rosa són els de l'esquerra. Els de la dreta, són "potanegra" segons ens explicava el pagès de Barbastro a qui li vam comprar

- 1 alvocat
- Mitja ceba tendra
- Grapat de llentia beluga (ja cuita)
- 1 figa
- 1 arengada
- Oli d'oliva verge extra
- Sal
- Raig de llimona

Elaboració:

Amb prou feines en té. Ens hem de limitar a tallar convenientment tots els ingredients de la mida que cadascú vulgui, tot i que s'aconsellen dauets menuts i sense que predominin els uns sobre els altres sinó que tinguin més o menys la mateixa mida.

Per emplatar-ho, jo he preferit fer-ho per capes, amb l'ajuda d'un aro d'emplatar. Com a base, he posat la barreja de tomàquet i alvocat, condimentada amb fulles de julivert ben picolades, sal i una mica de llimona espremuda. Per sobre, la capa de llenties, que ens proporcionaran contrast de color i textura. Per sobre, de nou, una capa de tomàquet i alvocat. Finalment, coronem amb unes làmines de figa, que ens donarà frescor, i uns dauets d'arengada, que amb el seu toc salat es complementa molt bé amb la resta d'ingredients d'aquest timbal.



Serveim i en gaudim.



Salut!

diumenge, 16 de juliol del 2017

Tast presentació de la D.O. Somontano #catandosomontano

El passat 19 d'abril, Marídame va acollir un tast presentació de la Denominación de Origen Somontano, presentat pel seu somelier Manuel Blasco, que va baixar a Barcelona carregat d'algunes ampolles representatives de la zona. Cadascuna va ser una excusa per parlar de tradició, innovació, clima, paisatge, varietats, enoturisme, etc.

La Denominació va més enllà dels límits de la regió Somontano ja que arriba fins a la Ribagorza, amb altures que ja ronden els 700 metres. Fins i tot, hi ha zones encara més altes per Isábena, amb més de 1.000 metres. Són, tot plegat, unes 4.000 ha. de vinya.

Tota aquesta extensió dóna cabuda a un ampli ventall de varietats. D'entre les negres:

- Cabernet Sauvignon
- Merlot
- Tempranillo
- Syrah
- Garnacha Tinta
- Moristel
- Pinot Noir
- Parraleta

Blanques:

- Garnacha blanca
- Gewürztraminer
- Chardonnay
- Macabeo
- Alcañón
- Riesling
- Sauvignon Blanc

Ja es pot veure que consten algunes varietats que s'estan recuperant com la Moristel, la Parrlaeta o l'Alcañón. Sobretot destaca Alodia en aquesta tasca de recuperació de varietats autòctones. Aquestes, sobretot les dues primeres, són de cicle llarg i per tant més arriscades de treballar. En canvi, Bodegas Lalanne són les que han introduït varietats foranes com la Cabernet Sauvignon, el Merlot, o la Syrah, ben adaptades ja al territori.

Comencem el tast:



1) Chardonnay 234 2016 d'Enate. Intensitat aromàtica mitjana, tant floral com fruital: aranja, pera, flor blanca, fonoll. Sec en boca però d'entrada dolcenca. Molt fresc i de bona acidesa, com és característic del Somontano, que gaudeix de bona amplitud tèrmica.

2) Gewürztraminer 2015 de Bodegas Pirineos. Menys aromàtic del que cabria esperar de la varietat. Pebre blanc, pètals de rosa, mel. Menys acidesa que l'anterior, certa amargor final. Un monovarietal força atípìc però interessant.

3) Laus Rosado 2016. Cupatge de Syrah i Garnatxa. Jove. D'intensitat aromàtica mitjana. Molt fresc, amb records de cirera, iogurt de fruita, piruleta. És un tipus de rosat que a mi no m'agrada. 

4) 12 Lunas 2013, de El grillo y la luna. Cupatge de Tempranillo, Garnatxa, Cabernet Sauvignon i Syrah. Es tracta d'un celler jove, de poca producció. En aquest cas, 250 barriques de roure francès de segon i tercer any, de 225 litres. Color rubí, de capa alta. L'olor és excel·lent, de prunes i panses, fins i tot d'alguna herba com el romaní. També se li nota el torrat de la fusta (hi passa 9 mesos). Molt sec. Surten espècies com la canyella. Em va agradar força. Està pels 7 euros.


5) Secastilla 2011, de Viñas del Vero. Monovarietal extraordinari de Garnatxa de vinyes de 50 anys, a la part alta del Somontano, a la Ribagorça, un territori que diuen que recorda a la Toscana. Té un pas per fusta nova de roure francès durant 12 mesos. Es nota el cacau i el torrefacte. Balsàmic. Cafè, tabac fresc. És el que més em va agradar. 


El Somontano, una zona que val molt la pena d'anar-hi. Des de Catalunya, la tenim a tocar i molt ben comunicada per autovia, està esquitxada d'interessants atractius enoturístics, no massificada, i s'hi està de conya. Anoteu: cada primer cap de setmana d'agost, festa del vi!

Salut!

diumenge, 9 de juliol del 2017

Conill al vermut Medusa amb hortalisses i préssec glacejats. Vi Clot de les vinyales 2014 (Ull de Llebre) de Can Casals.

Una nova recepta amb conill en poc temps després de l'anterior conill amb cireres, però preparat ben bé d'una altra manera, amb una picada que serà força protagonista juntament amb el vermut com amb la guarnició, que també ens aportarà una segona salsa a més a més de la mateixa del guisat.


Ingredients:

- Mig conill (el meu feia 2'5kg) o un conill sencer habitual. Es tracta d'un conill especialment gran que vaig comprar per primer cop al mercat. Em vam comentar que era la mare dels conills habituals: és el doble de gran, necessita més cocció, però alhora ofereix una carn més saborosa.



- 2 cebes
- Herbes provençals
- Romaní
- 2 grans d'all
- 1 got de vermut (en el mu cas, Vermut Medusa, de La Secuita)
- 3/4 de got de vi ranci
- Oli
- Sal
- Pebre
- 1/2 litre bou pollastre (o aigua)
- 10 avellanes
- 2 preses xocolata
- Pa sec torrat
- Farina
- Llorer
Guarnició: 
-125g d'escalunya, pastanaga, api-rave, préssec
- 125ml vermut
- 25g sucre
- 25g mantega

Elaboració:

Primerament, fem un sofregit amb la ceba tallada ben menuda. Després hi incorporem l'all i les herbes per acabar mullant amb els 3/4 de got de vi ranci. Reduïm una mica (no del tot) i mullem amb el brou, pràcticament a cobrir. Tapem i deixem fer a foc sauau durant 15 minuts.





A banda, fregim el fetge del conill i les avellanes. Hi podem afegir una mica de pa sec torrat també. Ho ajuntem en un got amb la xocolata i ho passem pel túrmix, ajudant a deixatar-ho amb la totalitat de la prepració o sofregit anterior (treient la fulla de llorer).




A la mateixa paella on havíem començat a preparar la picada, marquem el conill prèviament salpebrat i enfarinat a foc viu. Desglacem amb un petit raig de vermut i incorporem (colant per evitar que ens caigui farina cremada) aquests sucs a la cassola principal on acabarem de coure el nostre plat, juntament amb el conill ja marcat.




Incorporem la picada a la cassola principal on hem posat els sucs anteriors, tapem, i deixem fer xup-xup lent, a foc suau, durant 1 hora i mitja. Si fos un conill més jove i petit, amb tota probabilitat estarà resolt i cuit en la meitat de temps. És qüestió de tocar la carn i comprovar-ho.


Vaig afegir a la cassola la part sòlida de la picada, que al principi havia colat. Així, la salsa guanya cos

Per a la guarnició, en una cassola petita, posem tots els ingredients, excepte el préssec, que incorporarem més tard perquè no se'ns desfaci. Tapem i deixem confitar lentament, a foc baix, durant un mínim de mitja hora, fins que tot plegat caramel·litzi i glacegi, és a dir, que tots els trossos estiguin recoberts d'una capa ben brillant. Quedaran cuits en l'interior, molt lluents en l'exterior, i sobretot molt saborosos. Convé salpebrar per contrarestar una mica la dolçor. Retirem del foc abans no solidifiqui del tot ja que utilitzarem part d'aquesta "salsa" en l'emplatat.





Emplatem el conill, banyem amb salsa (està boníssima) i incorporem també una mica de la guarnició, juntament amb el seu "suc" que ens refrescarà i donarà un contrapunt dolcenc a la preparació principal, més contundent.


Realment, haurem aconseguit estovar una carn que era bastant més dura, i gaudirem d'un conill més saborós de l'habitual, molt ben acompanyat per aquesta salsa untuosa i per la guarnició glacejada.


Acompanyem amb un vi que ens ha agradat moltíssim i que l'hem trobat en un moment ideal i, a més, al nostre parer, òptim per mardiar amb aquest plat de conill: hem triat el Clot de les Vinayales, que vam conèixer per primer cop (tant el vi com el Celler Can Casals) a la Candelera de Sant Vicenç dels Horts. Can Casals produeix sota la D.O. Penedès. El seu celler i parceles estan a San Esteve de Sesrovires, ben a la vora. Amb ganes de veure'ls in situ, ja que estan oberts a l'enoturisme també.


Es tracta d'un monovarietal d'Ull de Llebre del Penedès, amb criança de 4 mesos en roure americà i posterior guarda en ampolla. Boníssim, expressiu, surt tant la fruita com l'espècie de forma del tot equilibrada, es manté fresquíssim, molt viu i per tant és ideal per un plat com aquest conill en salsa: té prou força com per suportar el plat i amb prou acidesa i vida com perquè passi bé tot i la calor de l'estiu.





Un maridatge que ha resultat del tot guanyador.



Salut!

dissabte, 8 de juliol del 2017

Milfulls fred de carpaccio de carbassó i alvocat amb seitons i pecorino

Perfecte com a entrant lleuger o com a platet de sopar, això sí, totalment de temporada d'estiu, a base sobretot de verdura crua que ens aportarà frescor, hidratació i totes les vitamines i minerals.


Ingredients:

- Un carbassó
- Un tomàquet
- Mig pebrot vermell petit
- Mig alvocat
- Seitons en vinagre
- Formatge sec
- Festucs
- Oli d'oliva verge extra
- Sal

Muntatge:

Amb un pelador, tallem làmines fines de carbassó sense pelar en sentit vertical i les encavalquem l'una sobre l'altre al plat. Salem.

Per sobre, posem rodanxes primes de tomàquet, que tornarem a salar.

Per sobre dels tomàquets, situem uns talls allagats tant de pebrot vermell com d'alvocat, de forma alternada.

I repetim l'esquema tantes vegades com volguem fins completar el nostre milfulls fins fer-lo tan alt com ens vingui de gust. Manté bastant bé l'estructura.

Sobre l'últim pis, tallem làmines primes de formatge sec (pecorino, en el meu cas), deixem caure uns trosets de festucs que aportaran un toc cruixent, uns daus de seitons en vinagre que ens donaran acidesa i, finalment, un raig del millor oli d'oliva verge extra que tinguem.

Salut!



dimarts, 4 de juliol del 2017

Bacallà a la biscaïna (bacalao a la vizcaína)

En el curs monogràfic de cuina del bacallà en cap cas podia faltar una recepta de les més conegudes, típiques i celebrades, sobretot a Euskadi: el bacallà a la biscaïna. Amb un producte de primera, alls, i "choriceros". És tan senzill com exquisit.


Ingredients (4 persones)

- 8 talls de llom de bacallà dessalat de 80g cadascun
- 300ml d'oli
- 5 dents d'all
- 700g ceba de Figueres en juliana
- 100g de ceba picada
- 100g tomàquets madurs pelats, sense llavors i tallats en mirepoix
- 3 pebrots vermells en conserva (piquillos)
- 3 pebrots "choriceros" remullats en aigua
- 2 llesques pa torrat

Elaboració:

Per a la salsa biscaïna: en una cassola de fang posem 100ml d'oli i hi afegim dos grans d'all sencers i pelats fins daurar-los. Retirem els alls i al mateix oli hi afegim les cebes en juliana durant uns 20 minuts a foc lent o bé fins que estiguin cuites.  Aleshores, ja podem afegir-hi la meitat dels tomàquets, i els deixem sofregir fins que redueixin a sec.
En una altra cassola, sofregim la ceba picada i seguidament la resta dels tomàquets, pebrots del piquillo, els "choriceros" i el pa esmicolat. Coem el conjunt uns 30 minuts.
Finalment, acabem passant pel passapurès les dues cassoles i les integrem.

Per al bacallà, un cop dessalat, l'eixuguem bé.
En una cassola, fregim tres grans d'all laminats en una mica d'oli. Quan estiguin daurats, els retirem i coem el bacallà, a baixa temperatura, sense que arribi a fregir. Es deixa coure just al punt que comenci a deixar anar la gelatina.

Integrem la salsa biscaïna amb els sucs d'aquesta cocció del bacallà. Aleshores, en una cassola, posem una capa de salsa biscaïna i el bacallà. Coem el conjunt de 5 a 8 minuts sacsejant constantment la cassola. 


Abans de servir-lo, deixem reposar el bacallà uns 15 minuts. També el podem acabar al forn a 180º durant uns 5 minuts, amb la salsa per sota i anar-lo napant.


Està espectacular. Salut!

diumenge, 2 de juliol del 2017

Goiko Itturri (II) (Astigarraga, Gipuzkoa, Euskadi) (#escapadaeuskadi)

Cuando salimos de Goiko Itturri la primera vez (aquí, el post), sabíamos que volveríamos, cosa que acabamos haciendo hace unos meses. De nuevo, hemos vuelto a pensar lo mismo después de la segunda visita: volveremos, habrá Goiko Iturri (III) y las que se tercien.


Allí se está muy bien. Se encuentra en Astigarraga, capital de la sidra, però no nos encontraremos con el barullo ni el ambiente de típico de sidrería sino el habitual de un restaurante al uso. Se está cómodo, relajado y muy bien atendidos en todo momento por el mismo camarero que la otra vez, Aitor.

En esta ocasión, nos decantamos por comer lo siguiente:

- De entrada, una ensaladilla para compartir gentileza del mismo restaurante. Bien buena!


- Tortilla de bacalao. La compañera bloguera Pepapink (gracias a ella conocí Goiko Itturri) en su día me recomendó que la probara. Y entiendo que lo hiciera ya que es una tortilla espectacular y tal como era de esperar: cargadita y babosita. Excelente.




- Arroz con hongos. Se trata de un arroz algo caldoso, de sabor bastante pronunciado a lo que debía, a hongos, a setas silvestres, a humedad. La cocción del grano, al punto.



- Bacalao frito. Una ración generosa de un plato típico de sidrería, sencillo y muy bien ejecutado.


- Costilla de ternera. Estaba de escándalo! Muy tierna, sabrosa, poca hecha... Fue una buena elección, pese a que yo tenía la intención de repetir las kokotxas, como la otra vez, pero no las vi anunciadas. Al salir, se lo comenté a Aitor y me dijo que, efectivament, si las hubiera pedido, me las hubieran servido!! La tercera parte de Goiko Itturri, por poco que sea posible, intentaré que incluya un plato de kokotxas...


La cocina de Goiko Itturri está muy bien liderada por Maixol en los fogones. Quedamos tan saciados y satisfechos que ya no hicimos postres.

Para beber, una sidra que no conocíamos, de Gaztañaga Sagardotegia, de Andoain. Buena sidra.


Esta vez, comimos por un total de 31 euros, a escasos 15 por cabeza, beneficiados por un descuento promocional de restaurantes.


Una vez más, salimos más que satisfechos de nuestro lugar de referencia imprescindible en Astigarraga. 

Beste bat arte, Goiko Itturri!

(Fecha: 11 de Marzo de 2017)