diumenge, 23 d’abril del 2017

Restaurant Céleri (Eixample, Barcelona) (1 estrella Michelin)

Teníem ganes de tastar la nova proposta gastronòmica de Xavier Pellicer i no ens va decebre pas. Ben al contrari, ens va encantar aquest restaurant que és Estrella Michelin des de finals de 2016, per bé que nosaltres el vam visitar anteriorment, avui fa un any, al Sant Jordi d'aquell mateix any, relativament poc temps després d'haver inaugurat.





Cuina de producte, sobretot vegetal per bé que hi ha també carn per als que vulguin proteïna, eco, de proximitat. Mínima intervenció del foc i del cuiner per respectar al màxim la matèria primera. Coccions suaus o inexistents. L'objectiu és oferir el que el gust de cada producte s'expressi al màxim i n''ofereixi el millor. Al darrera, hi ha tècnica i creativitat.

Espai dividit en dues plantes. En la planta carrer, una zona més casual, amb barra de bar. Nosaltres vam anar a la planta de restaurant, la de baix, on hi ha taules altes amb tamborets així com taules baixes amb cadires. És còmode. Bona llum. Cuina vista.



El servei, tot i que el menjador estava ple fins la bandera, va funcionar de conya. Atents, agradables i coneixedors de cada plat.

En la carta, destaca sobretot la presència de diferents verdures i hortalisses, cuinades cadascuna de diferents maneres.








Vam optar per tastar una mica d'aquí, una mica d'allà:

- Papadum de llenties amb cúrcuma, per anar obrint boca, a mode d'aperitiu gentilesa de la casa.


- Gaspatxo de remolatxa, tomàquet i raïm. Molt cridaner a la vista; de fet, es menja amb els ulls. I en boca és una delícia, tant de textura com de gust. Comencem de conya.



- Patata amb mongeta verda i rossinyols. Molt destacable el gust de les mongetes, extraordinàriament fresques, al dente. Presentació atractiva.




- Carbassa rostida, cítric, espècies, chuteny de carbassa, recuit i gréixens. Em va semblar excel·lent la combinació de tots els elements, tots molt ben integrats dins del plat que queda sense cap mena d'estridència. De fet, aquesta harmonia és una característica de tots els plats que vam tastar.




- Puré de coliflor amb ou a baixa temperatura, bacallà i oli fumat. Aquest, per a mi, va ser el plat(às) del dinar. Mai no he menjat coliflor més atractiva. Textura meravellosa, d'aquelles que enamoren i deixen empremta, sobretot quan contacten amb l'ou i després amb el contrapunt del bacallà i l'oli fumat. És pura sedositat en boca però aparèixer cap nota de greix que la faci pesada. Cal tastar-ho!






- Pagre amb verduretes. Senzillament (literalment senzill) de traca i mocador. Si el peix estava espectacular, de carn fibrosa, les verdures no es quedaven enrere.



- Costella de porc estil tandoori amb codonys i escalunyes. Molt tendre i gustosa, ben bona, per bé que no vaig arribar a l'entusiasme dels plats precedents.




- Torrija amb gelat. Bona manera de posar el punt i final.



Per beure, opcions de vins, sempre ecològics, a copes. Nosaltres en vam fer un parell: La Quica i El Quico, tots del Celler Can Morral del Molí. El primer és un 75% de Xarel·lo i 25% de Chardonnay, que va anar molt bé. El Quico, un 90% d'Ulldellebre i un 10% de Garnatxa. Tots dos força bons. No fa pas gaire hem tingut ocasió de visitar Can Morral del Molí, i ens en vam enamorar. Properament, en farem el post.





Em va agradar més del pensat, va superar les expectatives i crec que caldrà repetir visita, a seguir tastant i gaudint del producte passat per les mans i la cuina de Xavier Pellicer i el seu equip.

El compte final surt a uns 35 euros per cap, molt ben pagats

(Data de l'àpat: 23 d'abril de 2016)


divendres, 21 d’abril del 2017

Presentació del Celler 10 d'abril

Ahir vaig tenir el plaer d'assistir a la presentació d'aquest jove celler 10 d'abril de Sant Llorenç d'Hortons (Alt Penedès). En un acte que va tenir lloc a El Petit Celler, organitzat per la Sigrid Guillem, de la mà d'en Xavier Herández i en Jaume Raventós (els dos socis responsables del celler), vam poder conèixer les característiques del terrer d'on neixen els seus vins, la filosofia teòrica i pràctica que hi ha al darrera, la tècnica i, en resum, l'expressió de tots aquests elements a la copa.



Es tracta d'un Celler, donada la seva joventut, relativament poc conegut. Jo vaig contacter-hi per primer cop a la Fira de la Candelera de 2015, i a partir d'aleshores els he anat seguint la pista perquè em van interessar especialment els seus caves. I és que els orígens del projecte començaven a caminar el 2005, amb un cava de garatge, de producció limitadíssima que responia a la voluntat personal d'en Jaume Raventós de fer-se el seu propi cava ecològic de llarga criança per a l'atoconsum, I actualment, després d'haver-se associat amb en Xavier, neixia i començava a caminar 10 d'abril,  fins al punt que ahir vam poder tastar ja fins a 3 referències de caves i 3 més de vins. I "amenacen" que no s'aturaran aquí...


Treballen en ecològic i veremen manualment els 50.000 ceps que tenen en propietat, distribuïts en tres finques: Finca Les Forques (més de 100 anys) de Xarel·lo; Finca Cal Grasses (més de 80 anys); i Finca Allò Nostre (més de 20 anys). A més, també vinifiquen raïm de pagesos amb qui, després de molts esforços, aconsegueixen que treballin sota els mateixos paràmetres que els del Celler. Aquesta matèria primera, ara mateix, els està permetent produir al voltant de les 15.000 ampolles annuals.


Al Celler el mou el desig d'elaborar sota els paràmetrese ecològics, de la qualitat, i de l'artesania, per molt que això suposi ajustar molt la productivitat de la vinya, Pretenen que cadascuna de les referències que treuen al mercat tingui algun tret d'identitat propi, una personalitat que les diferenciï de la resta, una idea, una vinificació, uns procediments, unes varietatats diferents, segons el cas, en cadascuna de les 6 referències. Vins diferents per a moments diferents.

Aquest plantejament inicial es confirmava amb el tast, molt complet, al llarg del qual vam poder anar parlant dels aspectes més tècnics de cada elaboració, així com del que cada producte busca i aporta, passant per les notes de tast de cadascuna de les referències:


1) Vi Càlida 2016. 90% Gewürztraminer i 10% Muscat. El Muscat no és el d'aquell golós que podríem esperar sinó més contingut en aquest sentit. Tenim un vi que es mostra molt floral en boca, tal com s'espera de la Gewürztraminer, que té una maceració prefermentativa de 8 hores a 10 graus. En destaca sobretot la flor i el cítric. En boca, bona acidesa, fresc, primaveral. Maridatge: plats lleugers, amanides, marisc. Preu: 8'5 euros.


2) Vi Picu Picu Emma 8 2016. 100% Xarel·lo de la vinya de 55 anys, a 300 metres d'altura, vora el Montmell. Al most flor d'aquest raïm insígnia penedesenc, se li sembren llevats semisalvatges autòctons per iniciar la fermentació en inox. Als 10 dies aproximadament, acaba la fermentació en barriques de fusta de castanyer noves de 450 litres. Es deixa durant una setmana amb les mares i posaterior criança a la mateixa fusta durant 3 mesos amb batonage dirari. Molt poc filtrat. 
Com a resultat, tenim un vi que en nas no té gaire intensitat però sí se li troba fruita de pinyol i vainilla. Més complexitat en boca, on és sedós, estructurat, llarg... Li trobo moltes possibilitats de maridatge, més enllà d'arrossos i menges mediterrànies. Pot ser un bon acompanyat de carns blanques també. Preu: 10 euros.


3) Cava Reserva Clos de l'Albert, 24 mesos (criança mínima 20 mesos). És el més jove del que fan. 40% Macabeu, 40% Xarel·lo i 20% Perellada. Aromes de poma golden però amb un final pastisser. Carbònic ben integrat. Maridatge: aperitiu, peix, marisc. Molt bo. Preu: 8'5.


4) Cava Gran Reserva Terrers de Cal Bayés 2012 (criança mínima 40 mesos). 40% Macabeu, 50% Xarel·lo, 10% Parellada. El Xarel·lo fermenta amb les mares en inox. El que crida més l'atenció és la fermentació de la Macabeu, que té una prefermentació per obtenir més cos, més complexitat i facilitar que suporti més temps de criança. Això, a més, fa pujar també el color, tal com es veu. També destaca que s'utilitza most de malvasia reduïda, una mena de xarop, per provocar la segona fermentació en ampolla. Queda com a Brut Nature al límit.
És sensacional el color daurat i el nas. El carbònic és finíssim. Les aromes de poma al forn són evidents però alhora també ho és la frescor. Llarg, complex. Maridats: marisc, peix, arròs i formatges semicurats i curats. També per a guisats més contundents. Excel·lent!. Preu: 11'5 euros. Molt bona relació qualitat-preu.


5) Cava Gran Reserva Masia Les Forques 2007 (criança mínima 60 mesos). Monovarietal 100% Xarel·lo Vinya vella pendedesenca centenària (Les Forques), molt poc productiva, que dóna fruita molt concentrada i d'alta qualitat. Se li rebaixa encara més la productivitat fins als 4kg/cep. Selecció manual, s'utilitza el most flor sense prensar, que conviu amb les lies pròpies durant uns 10 dies un cop ha fermentat. Part del llevat prové de la Champagne. Al llarg de la llarga criança se li fa el mètode Pontiac, agitant manualment amb força cada ampolla als 60 mesos i als 80, buscant cremositat, acidesa i les aromes terciàries.
Es tracta d'un cava molt especial, "axampanyat", torrat, fruita seca, vainilla, llevats. Llarg i persistent. Com a maridatge, déu poder amb qualsevol plat, segur que sí. Espectacular. Preu: 18 euros. Increïble relació plaer-preu.!


6) Vi Picu Picu 9 2014. 85% Merlot, 15% Ull de Llebre. Criança del Merlot en barriques de roure francès de 300 litres durant uns 4 mesos. L'Ull de llebre entra en el cupatge sense fusta per buscar-li la frescor. Criança en ampolla de 14 mesos. 
Està molt bo. Capa mitjana, aromes subtils de fruita vermella amb un pèl de tostat. Molt bon equilibrir de joventut i criança que el fan molt amable i versàtil a la taula per acompanyar des de carns blanques i poder-se atrevir també amb un peix.


Fins aquí el tast. Quin plaer conèixer així de prop el projecte per part dels seus mateixos protagonistes, en Xavi i en Jaume. Val molt la pena tastar i el que fan: és expressió de territori, d'autor, de qualitat, de varietat de referències per a qualsevol moment i, tot això, a un preu més que competitiu. Seguirem atents als seus moviments perquè, segons comentaven, ja tenen entre cella i cella atacar una Garnatxa peluda...


Salut, cava i vi!


dissabte, 15 d’abril del 2017

Focaccia al zaatar

Avui, dia de dinar familiar per celebrar el meu aniversari, vaig voler tornar a fer de forner casolà i fer, per primer cop, una focaccia. Ara en publico la recepta perquè el resultat fou molt i molt satisfatctori i tant els convidats com jo mateix no vam deixar ni una sola engruna al plat.


Vaig seguir bastant fidelment la recepta que ens proposa Xavier Barriga al seu llibre "Coques", tot i que em va generar dubtes el fet que, a diferència de la seva, d'altres forners assenyalen que la massa ha de ser molt poc treballada (en Barriga, al contrari, diu que s'ha de treballar força a consciència). A més, mentre que la recepta d'en Barriga contempla una sola fermentació, un cop la focaccia ja està formada i en el seu motlle, d'altres he vist que apliquen una doble fermentació: en bloc i aquesta segona, un cop formada.

En qualsevol cas, tant en un aspecte com en l'altre, he volgut seguir la recepta d'en Xavier Barriga i m'ha anat de conya, sense cap contratemps i amb resultats finals de traca i mocador en gust i en textura.

Ingredients:


- 500g farina panificable (he posat 150g de comuna i 150g de força)
- 10g sal
- 20g sucre
- 40g llard (jo: 30g de llarg i 10g d'oli)
- 330ml aigua (n'he afegit uns 310)
- 15g de llevat fresc
- oli d'oliva verge extra de raig
- herbes: en el meu cas, zaatar (barreja d'herbes i alguna espècie)
- sal gruixuda

Elaboració:

He incorporat tots els ingredients a la màquina de pastar excepte el greix i part de l'aigua, que he reservat per al llarg del procés de l'amassat. Mentre que l'aigua l'he anat afegint a mesura que la farina m'ho anava "demanant" i l'anava absorvint, el llard i l'oli només els he afegit cap al final, un cop el gluten s'havia començat a desenvolupar mínimament i tota la resta d'ingredients s'havien integrat totalment.


En total, potser he estat uns 15 o 20 minuts amassant, a màquina.

Un cop la massa apunt (és força humida i s'enganxa), la dividim en dos parts, cadascuna de les quals l'estendrem en dos motlles tipus safata que prèviament haurem pintant d'oli, de tal manera que ens quedi aproximadament a 1cm. d'alt. L'estenem amb l'ajuda de la punta dels dits, amb què anirem pressionant la massa perquè quedin tota una sèrie de relleus.


Pintem amb oli i deixem fermentar durant 1 hora i mitja, fins que ben bé dobli o tripliqui el seu volum.

A continuació, amb el forn preescalfat a 230º, posem més zaatar per sobre de la massa juntament amb sal gruixuda, i enfornem les dues focaccia durant uns 17 minuts aproximadament, fins que la superfície agafi un bonic color torrat.




En treure-les del forn, pinzellem amb una mica més d'oli i desemmotllem sobre una reixeta perquè perdin humitat.



I esperem a gaudir-les de valent perquè són, de debò, ben i ben bones: cruixent per fora, toves per dins, de mossegada extraordinàriament agradable, i d'un gust exquisit d'herbes, de fermentació i de Mediterrani. El zaatar, en concret, trobo que li ha anat de meravella a aquesta massa fermentada en què l'oli té tant de protagonisme.



Salut!

dimecres, 12 d’abril del 2017

Entrepà de Torta de Aranda d'escalivada, sardina marinada i salsa vinagreta de miso. Petritegi sagardoa.

Un sopar d'aquells improvisats i que acaben sent de fusió per les diferents procedències dels ingredients que participen: el pa de Castella, l'escalivada i les sardines de proximitat, i la vinagreta que ens transporta al Japó.

La Torta de Aranda, que vam comprar al Horno Arguiñano, a Logroño (#escapadarioja), ens ha semblat un pa d'oli de traca i mocador, absolutament versàtil, molt saborós, i de textura fantàstica sobretot quan està acabada de fer, molt flonja. En tebi, amb un petit toc de forn o torradora, també guanya encara més.


Tot plegat troba molt bona armonia en aquest entrepà molt saborós.

Ingrediens:

- Pebrot escalivat
- Albergínia escalivada
- 1 llom de sardina marinada
Per a la vinagreta
- 1 cullerada de miso
- 1 cullerada de salsa de soja
- 2 cullerades de vinagre d'arròs
- 4 cullerades d'oli
- 1 cullerada d'aigua

Elaboració:

Tallem una porció de la torta de Aranda de la mida que volguem l'entrepà i l'obrim per la meitat. Hi posem a la base l'albergínia i el pebrot escalivats.

Per sobre, repartim els talls del llom de la sardina marinada.

Per a la vinagreta, posem tots els ingredients en un petit bol i finalment emulsionem l'oli que anem incorporant a fil continu amb l'ajuda d'unes barilles manuals. Salsegem per sobrre.



Acompanyem amb sidra Petritegi, l'acidesa de la qual anirà molt bé per netejar la potència de la vinagreta.


Osasuna!

dimarts, 11 d’abril del 2017

Presentació de Cellers Singulars: Tarragona sedueix Barcelona

Ahir 10 d'abril, a la tarda, es van presentar als jardins del Palau Robert de Barcelona els Cellers Singulars, una entitat que des de no fa encara ni un any arreplega un conjunt de 9 petits cellers de la D.O. Tarragona.


L'acte fou presentat per la Ruth Troyano, i va comptar també amb la presència del coordinador de Cellers Singulars, Josep Maria Llauradó, del president de la Denominació, Josep Lluís Grogués; del president de l'INCAVI, Salvador Puig; i del xef pertanyent al col·lectiu Slow Food, Sergi de Meià.


Tal com va dir tant la Ruth en obrir la presentació com en Salvador Puig, ahir Tarragona va pujar a Barcelona per seduir-la amb els seus vins, ja que cal recordar que coincident en el temps hi havia un acte de presentació de la D.O. Terra Alta en un altre punt de la ciutat. 

Cellers Singulars, que s'associen per "competir col·laborant", aporten un segell comú de joventut i emprenedoria, tradició i formació, en molts casos provénen de famílies amb avantapassats lligats al món de la vinya, aposten per l'ecològic, recuperen i posen en valor el patrimoni natural i arqueològic, fins i tot lingüístic, aposten per l'enoturisme.

Va ser també interessant l'aportació de Sergi de Meià, que com a representant del seu propi restaurant i com a integrant d'Slow Food, va posar l'accent en la cuina catalana, de proximitat, que s'ha de veure completada, acompanyada i maridada amb vins que també ho siguin, vins catalans com ara els dels Cellers Singulars, amb què ell mateix també s'hi identifica.


Dels Cellers Singulars, en tenia coneixement d'alguns, més aviat pocs, a través d'alguna referència puntual que havia tingut ocasió de tastar. La majoria, per tant, eren per a mi tota una novetat, fet que em va despertar molt la curiositat. Així, els integrants són:

- Celler Biopaumerà (Rasquera)
- Celler Mas Bella (Masmolets)
- Celler Pedrola (Miravet)
- Celler Suñer (Ginestar)
- Estol Verd Celler (Rodonyà)
- Celler Moí de Rué (Vinebre)
- Cellers Blanch (Puigpelat)

Evidentment, el més important i rellevant és que elaboren vins de gran diversitat, que es poden adaptar a un ampli ventall de moments i de taules, i en general de bona relació qualitat preu.. N'hi havia des d'escumosos fins a dolços, passant per tota una gamma de tranquils, amb varietats tant autòctones com foranes, i fins i tot algun vi natural sense sulfits afegits.








Els assistents a l'acte vam tenir ocasió de xerrar amb els elaboradors, tastar les seves propostes i en definitiva de posar ben bé el zoom sobre aquestes comarques a les quals ben aviat caldrà seguir visitant perquè els cellers ens obriran de bon grat les portes perquè poguem veure les seves terres i tastar in situ el vi que allí creix.








Per cert, vam poder acompanyar els vins amb un Pataco d'Alforja, un guisadet tradicional del Baix Camp, a base de patata, carbassó i tonyina, que em va recordar al més llunyà marmitako. Però estem davant d'un guisadet de peix d'interior, no pas de costa, ja que es fa amb tonyina salada, coneguda a Alforja com a ganyims.


Va ser un plaer poder assistir-hi i compartir aquesta bona estona. 

Salut i vi!

diumenge, 9 d’abril del 2017

Cua de bacallà fresc farcida de xampinyons, espàrrecs i carxofes al buit amb salsa d'espinacs, gambes, alls tendres i sàlvia

M'encanta la cua de bacallà fresc i sobretot aprofitar-la, en obrir-la com un llibre, per farcir-la d'ingredients que s'hi avinguin i que siguin de temporada, com aquestes carxofes, espàrrecs i xampinyons. Per rematar, he barrejat aquest acompanyament amb una salsa a base d'espinacs que em va sobrar d'una recepta de pasta fresca.


Ingredients:

- 1 cua de bacallà fresc
- 4 xampinyons
- 1 carxofa
- 4 espàrrecs bladers
Per a la salsa:
- espinacs
- alls tendres
- gambes
- crema de llet
- sal i pebre
- sàlvia

Elaboració:

Preparem la cua del bacallà fresc: cal que estigui desescatada i oberta per la meitat com un llibre. Salem perquè vagi penetrant i reservem fins el moment previa l'emplatat.

Per a la salsa: saltegem les gambes en oli i retirem. Al mateix oli, suem els alls tallats a rodanxes i, abans que agafin color, hi incorporem els espinacs, que coguin uns minuts. Salpebrem i hi afegim la sàlvia. A continuació, hi aboquem també la crema de llet i deixem coure a foc lent uns 10 minuts. Passem pel túrmix i afegim les gambes tallades. Reservem fins a l'emplatat.

Per a la carxofa, la pelem fins quedar-nos tan sols amb el cor i la coem al buit a 85º durant 40 minuts. Reservem. Alternativament, les podem coure com més ens plagui, com ara confitar-les, o fregir-les, o bullir-les però com més m'agraden són així, al buit i a baixa temperatura.

Ara només resta saltejar la resta d'ingredients de la guarnició: posem una mica de mantea o oli en una paella al foc i saltegem fins que agafin una mica de color. També serà bona idea posar-hi la carxofa cuinada prèviament al buit.

Finalment, en paella antiadherent, marquem la cua de bacallà per les dues cares, a foc no gaire alt perquè l'escalfor tingui temps de penetrar a l'interior del producte i tot just es cogui, poquet. Potser en uns 5 minuts el tindrem apunt.

Emplatem el bacallà, hi posem la guarnició per dins i pel voltant acompanyada de la salsa boníssima que, a més, amorosirà i humitejarà el conjunt del plat. 








Salut!

dijous, 6 d’abril del 2017

Celler Aixalà Alcait - Pardelasses - (Torroja de Priorat, Priorat, Tarragona)

La primera visita enoturística de 2017 no es va fer esperar gens: el 4 de gener enfilàvem camí d'aquella comarca tan especial esquitxada de vinyes per tot arreu per anar a visitar un celler que des de feia un parell d'anys teníem pendent (des que havíem tastat el vi Pardelasses al Restaurant Cal Joc: aquí, el post): el celler Aixalà Alcait.

En aquell dinar vam brindar amb aquest vi que porta una frase de capçalera del celler i que val la pena de posar-la de relleu perquè la trobo preciosa i perquè cadascú, amb cada glop d'un dels seus vins, se la pot fer seva: "aquest vi és el fruit d'una il·lusió i el principi d'un somni".


Ens hi vam posar en contacte i ben aviat fàcilment vam quedar entesos. Tan bon punt vam arribar davant la casa d'en Jordi Aixalà, vam pujar al seu 4x4 i cap a les vinyes, allà on tot comença, allà on ell hi posa les banyes de valent. Per començar, es Jordi es declara pagès per sobre de tot, i a més a més és el propietari d'aquest celler familiar juntament amb la seva dona, i n'és també l'enòleg. 


La família té tradició de dedicació al conreu de la vinya des dels anys 80 però s'inicien en l'elaboració del vi cap al 2005. El primer vi és el que dóna part del nom al celler, el Pardelasses, que és el mateix que ens va enganxar a nosaltres.

Com bé ens va dir, "el vi es fa a la terra" i, d'aquí, se'n desprèn la importància que el celler dona a aquesta feina, que "només" s'ha d'encarregar d'afavorir que el vi es faci amb la mínima intervenció possible per part de les mans de l'home. Practica per convenciment una agricultura ecològica. Usa caldo bordalès i no pas llevats ni enzims.

Passem per zona planera d'oliveres i ametllers, no tan interessant - ens explica el nostre "sherpa"- per a l'elaboració de la vinya com la zona dels costers, situats al voltant dels 300 i escaig metres d'alçada. Per tant, reductora en marxa, i amunt per estrets corriols empedrats.



Les vistes sobre Torroja són increïbles. El poble es veu enclotat i a l'ombra de nombrosos turons dins d'un pla general en què domina la irregularitat del terreny, ondulat, aspre, dur. També observem el Riu Ciurana que travessa la petita vall.


Mentrestant, les explicacions d'en Jordi són constants: ens transmet tan coneixement com il·lusió i convenciment a parts iguals. D'aquell entorn, d'aquelles vinyes velles, d'aquell sol, d'aquell clima i d'aquelles mans, no podien sortir vins que no fossin personals i absolutament arrelats al medi on es fan. El tast, però, vindrà més tard.

Vam arribar dalt d'un turó, a la zona de Pardelasses, orientada a cara Nord i Sud. En la zona de barranc es fa el Pardelasses. El Destrankis surt de Clivelles i Pardelasses. I el vi top de gamma surt de finques velles que té llogades. També, per cert, tenen oliveres.


El sòl preferit per en Jordi és el ferral, més dur que la llicorella, que es troba principalment a l'extrem superior de les muntanyes i en les zones més ferruginoses. El vi Clivelles, per cert, es fa ben bé sobre aquesta mineralitat del ferral.



La vinificació només es fa amb un sol remuntat al dia per tina i poc intens. Es pretén que en un sol any el vi estigui ja a punt per beure.

La producció en verema són 45.000kg de recol·lecció, dels quals se'n queda 20.000, que dóna per elaborar 17.000 ampolles sota la seva marca. D'aquestes, 10.000 se'n van a Pardelasses i 2.000 a Clivelles.

Un cop de volta al poble, entrem al celler i en Jordi ens regala tot un seguit de tastos del vi directament de les botes: tastem fruita, tastem reducció també, però sobretot fruitositat i frescor exhuberant... I seguim aprenent i gaudint moltíssim...





Finalment, no ens podem estar d'endur-nos amb nosaltres un trosset de Pardelasses fns a Barcelona: que no falti Destrankis, ni Clivelles i, evidentment, l'origen de tot, Pardelasses. Deixem pendent el rosat, que ja no en tenia, així com el blanc, amb moltes ganes també de conèixer.









I ja se'ns va fer l'hora de dinar, som-hi cap al Celler de la Miloquera, on ens esperava un bon menú del dia (en breu, el post).

Gràcies, Jordi i família per obrir-nos les portes del vostre celler i per fer-nos passar un magnífic matí de gener. Fins la propera, va ser tot un plaer.

I per acabar, tornem-hi i brindem amb "aquest vi és el fruit d'una il·lusió i el principi d'un somni".

Salut!



dilluns, 3 d’abril del 2017

Gotet de crema tèbia de celerí (api-rave) amb rave i llenques de bacallà confitat

El celerí, més conegut en català com a api-rave, fa referència a l'arrel o bulb de l'api. S'utilitza més a l'Europa continental més que no pas per aquí, tot i que cada cop la trobem més als mercats i jo mateix cada vegada més m'animo a consumir-la, tant en cur (amanides) com cuita, com ara en forma d'aquesta crema.

M'agrada el seu gust un punt dolcenc i força aromàtic, diferent de l'habitual. I així, en una crema en què sigui l'absolut protagonista, s'aprecien bastant les seves qualitats organolèptiques, per bé que sempre serà en cru com més l'aprendrem a valorar i reconèixer, és clar.

Ingredients:

Per a la crema o parmentier:

- 500g de celerí
- 1 patata
- 1 ceba
- Raig de vi blanc
- Aigua
- Sal
- Pebre blanc
- Llet
- Mantega

Per a l'emplatat:

- Rave
- Llenques de bacallà confitat
- Oli d'oliva verge extra

Elaboració:

Comencem sofregint una mica la la ceba en una miqueta de mantega, en una cassola al foc. Quan la tinguem potxada però sense que agafi color, hi afegim la patata (en posem perquè el celerí conté poc midó) i el celerí. Remenem.

Salpebrem, desglassem amb el raig de vi blanc, deixem evaporar-ne l'alcohol, i acabem mullant tot just a cobrir. Tapem i deixem que vagi fent un xup-xup suau durant 30 o 45 minuts, depenent de la mida dels talls del celerí, que és el més dur.

Passem el conjunt pel túrmix, rectifiquem de sal i pebre i ajustem la cremositat al nostre gust afegint llet i/o mantega. Per al meu gust, com menys n'afegim, millor perquè l'objectiu és l'equilibri entre la textura cremosa i el gust del celeri, que no el perdem per introduir massa làctics.

Servim en un gotet i, a sobre, culminem amb rave ratllat i llenques de bacallà confitat que corria per la nevera, per bé que tranquilament ens la podríem menjar sola perquè és boníssima.

També pot ser un bon substitut de la parmentier de patata clàssica, com a llit d'un plat de carn o peix en salsa.


Salut!