La primera notícia que vaig tenir del restaurant que avui publico, on vam dinar l'altre dia, va ser gràcies al company blogger Jordi (La cuina d'en Mindundi), que un dia en parlava en xarxes i que ja havia escrit temps enrere un post que es pot llegir aquí.
Em vaig guardar la referència durant uns quants mesos, els justos per fer una sorpresa a la meva dona el dia del seu aniversari: portar-li a dinar a un restaurant tipus trattoria italiana, m'atreviria a dir que força genuí, autèntic, ja que ella és la primera "tifosa" d'aquest país veí del Mediterrani, incloent-hi és clar la gastronomia.
Doncs bé, la vaig encertar de ple: ella en va gaudir moltíssim i jo tant com ella o més fins i tot. Tanmateix, d'entrada, no juga amb gaire elements a favor: està ubicat a peu d'una carretera no gaire transitada de Collserola, a La Floresta, i aparentment és un lloc que no és que convidi especialment a entrar al gran públic que busqui classicismes com a mínim d'aparences exteriors, de façana. Tot i així, es va acabar omplint. M'imagino que el boca-orella déu funcionar de valent.
De portes endins, i de cuina endins, és ben bé una altra cosa, tal com esperava, si no més. Ens va acollir molt bé el "capo" del Restaurant, en Vittorio, que ens va avisar que els caps de setmana només podíem optar a menjar el menú degustació, tancat. Ens va explicar i detallar en què consistia cadascun dels plats i vam accedir-hi sense cap mena de dubtes: sonava molt bé.
El menú, de 20 euros per cap, havia de consistir en 6 entrants o antipasti per continuar amb tres plats de pasta més. Per beure, vam triar un vi blanc de la Campania, igp beneventano, que va complir: Falanghina 01 numeri divini.
El menú inclou un pa que desapareix ràpidament de la taula perquè és molt bo i perquè els antipasti en demanen a crits.
Tot es serveix al mig de la taula perquè està pensat per compartir. Els entrants arriben en dos plats: el primer, amb un clar protagonisme del formatge:
- Burratina sobre tomàquets cirerols sicilians. No cal dir que aquí prima el producte i és molt destacable com està de bo. A més, ho vam acompanyar de sal amb tòfona blanca, per acabar de revolucionar les papiles.
- Stracchino amb ruca. Si el primer era bo, aquest formatge stracchino, que no havia tastat mai, em va semblar de bandera, fins al punt que em (ens) va agradar més que la burratina. Té un gust menys pronunciadament làctic, potser més àcid, i de textura molt i molt agradable al paladar. Ben acompanyat per la ruca. Extraordinari.
- Pebrots amb olives. En Vittorio, al final del dinar, ens va demanar quin era el plat que menys ens havia agradat. Doncs bé, partint de la base que tots ens van motivar prou i no en vam deixar ni una engruna, per a mi, el que va excel·lir menys va ser aquest, tal vegada per ser a base d'uns ingredients que estic més acostumat a menjar amb força més freqüència que els altres. Tanmateix, és clar, era ben bo.
La segona ronda d'entrants, amb tres més, va ser més contundent perquè tenien els llegums com a protagonistes:
- Fagioli amb col, anxoves i formatge pecorino. Són uns petits fesols guisadets que juntament amb les anxoves i el formatge creen un platet de traca i mocador, on també hi havia alguns gnocchi.
- Fagioli a la toscana, amb un sofregit potser més clàssic, però també molt bo.
- Caponata. Sorprenent el gust i sobretot la melositat de l'albergínia. Jo n'he fet a casa però en cap cas m'havia quedat amb aquest resultat tan de bandera sinó més eixuta i l'albergínia més sencera. Per sobre, unes ametlles que li van de por.
Acabats els entrants, ara calia fer espai a la panxa (ja no en quedava gaire, però!) per a tres platets de pasta, cadascun dels quals anava superant l'anterior:
- Tagliatelle amb bolonyesa blanca. Es va fer estrany no trobar tomàquet en la bolonyesa, però d'aquesta manera la resta d'ingredients, sobretot la carn, guanya protagonisme. No es trobava a faltar el tomàquet en cap sentit. Em va agradar força.
- Rigatoni a la siciliana. Amb albergínia, tomàquet, alfàbrega, sense oblidar la mozzarella i el parmesà. Sensacional! Sovint utilitza herbes fresques per aromatitzar els plats, donen molt de joc i frescor.
- Calamarata amb botifarra i grelos. Culminem el dinar amb aquest darrer plat que, tot i que ja no teníem gana, ens va fer tocar el cel de plaer: boníssim sobretot per aquesta botifarra, que em vaig quedar amb el dubte de per què era especial: no té el gust de la botifarra de pagès que aquí estem habituats a menjar sinó que contenia alguna espècie, o havia estat prèviament "marinada"? o barrejada amb alguna herba... No ho sé, però en qualsevol cas el conjunt, amb els grelos i la forma divertida de la pasta, a mode d'anelles de calamar, va ser també de bandera (i repeteixo, ja sense gana). Aquest plat té un toc picant, que es pot accentuar més amb l'oli servit a banda, realment picant, que jo sí me n'hi vaig afegir un xic més.
Llàstima que no vam ser prou valents per menjar alguna de les postres casolanes, també de factura italiana, que se'ns van oferir. Aviam si el proper cop ens reservem un budell per al dolç.
Tot plegat vam sortir per uns més que raonables 52.50 euros, havent dinat molt ben atesos, amb producte de primera, un conjunt de 9 elaboracions diferents. Per a nosaltres, la Piccola Cucina Italiana ja ha passat de la llista de pendents a la llista d'absolutament repetibles, amb ganes de seguir coneixent noves propostes gastronòmiques del seu xef Vittorio.
 |
| Detall del compte amb obsequi d'una mostra de sal al tartufo bianco (la que vam fer servir per a la burrata), i que va venir acompanyada de l'explicació d'una recepta (de xef a aprenent) per usar-la i que en breu miraré de posar en pràctica a casa. |
Salut!
(Data de l'àpat: dissabte, 2 de juliol de 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada