Restaurant Mar Brava (Calonge, Baix Empordà)

Mar Brava és el nom que rep el restaurant de l'Hotel Silken Park Hotel San Jorge, situat a l'extrem sud de Calonge, i ben bé a tocar per sobre del mar, sobre el qual hi ha unes vistes fantàstiques, per bé que quan nosaltres hi anàrem ja començava a fosquejar.

Aprofitant que teníem el 2x1 en el menú de la revista Cuina, i que havíem estat passant la tarda fent un volt per Calonge i Palamós, vam pensar que seria una bona ocasió per atansar-nos-hi i provar sort ja que no en teníem cap referència prèvia. Doncs bé, avanço que la sort ens va somriure i hi vàrem gaudir d'un sopar del tot excel·lent que va superar les nostres expectatives.

Entorn, com comentava, ideal, a tocar del mar, quan ja fosquejava. La gana ja estava més que feta, desfermada, després d'una bona caminada. El restaurant, amb força taules ocupades ja, principalment per estrangers que allotjats a l'hotel, respirava un ambient silenciós. L'atenció del personal de sala, fantàstica i molt eficient... i la teca, ai la teca!, el més bo de tot. 

Hi havia força a triar, vam tenir seriosos dubtes però ho vam resoldre confegint-nos entre nosaltres un petit sopar degustació per poder tastar almenys quatre plats (2 i 2) més les postres.

Disposen d'un menú degustació, que ja puja una mica més, però també promet de valent

Per començar, ens van portar a la taula, gentilesa de la casa, un petit snack amb patè de salmó, acompanyada de vinagreta de festucs. Molt bé, aquella mousse que es desfeia en boca no feia més que presagiar un bon festival a taula, i així seria. 

Primers plats:

- Sardines marinades a la sidra sobre cruixent de blat de moro i melmelada de tomàquet. Al punt de sal, ben gustoses i fresques, presentades de forma divertida sobre petites teules cruixents i acompanyades de la confitura de tomàquet que ajudava a desengreixar el paladar. Rebones.

- També vaig tenir ocasió de tastar els penne rigati amb salsa al pesto i tomàquet sec en oli d'oliva, dels quals també va saber gaudir a dojo la meva dona. Com es veu, la ració va ser ben correcta.

Segons plats:

- Jo em vaig deixar seduir pel filet de Sant Pere sobre patates al formatge Comté i crema de Nantes. Per a mi va ser el plat de la nit, d'aquells que no pots parar de menjar però a talls petits perquè sap greu que s'acabi. Producte fresc de qualitat, ben treballat, i acompanyat per unes patates en què es notava la presència del formatge Comtè i tot plegat enmig de la salsa Nantes, a base de ceba, mantega i vi. Un plat ben rodó.

- I vaig tastar, evidentment, el mil-fulls de rogers amb ratatouille de tomàquet i carbassó amb ametlles. Una delícia veure com el roger es desprenia solet al contacte amb la forquilla de tan tendre com era i es combinava perfectament amb les verduretes i el toc més cruixent de la fruita seca. 

Postres. La gana desfermada havia deixat pas a l'estat panxacontent però encara ens quedava arrodonir el sopar amb un punt i final dolç:

- Mousse de recuit amb mel, nous caramelitzades i coulis de toffee. Molt bo, ben presentat, amb l'encert d'afegir fruita vermella. Però potser hauria preferit una textura de recuit, potser per apreciar-ne més bé el seu gust tan delicat.

- Brownie de xocolata blanca amb crema de cardamom i pebre. Renoi, la mateixa presentació del plat ja convidava a jugar amb els diferents integrants del collage, que va resultar un molt bon darrer mos per a un sopar de deu.

Per beure, després de triar entre força referències presentades en una tablet (es podia fer cerca per preu, varietat de raïm, denominació, etc.) vam decidir acompanyar tot el sopar amb un vi que fos blanc i de l'Empodà, concretament el Mestral, del Celler Can Sais (Vall-Llobrega, D.O. Empordà), que ens va semblar idoni, fresc i amb records de fruita madura.

Aquest menú de cap de setmana val 25 euros per cap (beguda a banda) però amb la promoció 2x1 de la revista Cuina, vam sortir tan sols per 20 per barba (vi inclòs, a 14 euros). Val molt i molt la pena que qui pugui atansar-s'hi, ho faci. El maitre ens va comentar que de cara a l'estiu hi haurà la possibilitat de sopar a l'exterior, és a dir, amb la fressa de les onades com a so ambient... Encara hi tornarem!

Salut!

(Data de l'àpat: dissabte 3 de maig de 2014)

Celler Canals i Canals (Castellví de Rosanes, Baix Llobregat)

Ha estat una agradable sorpresa visitar aquest Celler que, en principi, em sembla que no és pas gaire conegut, en part potser perquè està fora una mica aïllat respecte dels grans centres neuràlgics productors, com ara els de la comarca veïna del Penedès.

Conduïts tota l'estona per l'amo del negoci (Ramon Canals), gran coneixedor i sobretot apassionat pel món del cava, la visita comença pel museu privat de l'empresa familiar, molt interessant i variat. Reuneix al voltant de 2.500 peces relacionades amb el món del cava: peces gregues, àmfores romanes, copes, vaixells i premses d'arreu de Catalunya, eines i fins i tot material bibliogràfic i fotogràfic. De debò que és impressionant. La col·lecció abasta un ampli període cronològic que s'estèn des del s. IV a. C. fins a l'actualitat, tot plegat força ben catalogat i conservat.

A continuació, el recorregut s'endinsa per les parts més clàssiques que podem trobar a tots els cellers, en relació amb la producció, la guarda i l'etiquetatge. Déu n'hi dó com és de gran l'epai, del tot necessari perquè el volum de producció és elevat, gran part de la qual es destina molt principalment al Japó.

Finalment, no podia faltar el tast, en concret dels següents dos caves: el Gran Selecció Brut Nature i, més especial i complex, el Duran Gran Reserva Brut Nature, que m'imagino capaç d'aguantar àpats fins i tot a base de carns vermelles.

En definitiva, un Celler que bé mereix una visita, sobretot pel valor afegit del museu, per la riquesa de les explicacions i l'apassionament d'en Ramon Canals i, és clar, pel tast final, especialment del Duran Gran Reserva.

Pastís d'aniversari (31) de xocolata a la taronja

Per al meu aniversari, la meva dona va preparar un bon tros de pastís, d'aquells alts i contundents però alhora deliciosos, i amb un gust accentuat de xocolata, és clar, que és segurament el que més s'adapta a les preferències de la família que ens reuníem a taula.

Ingredients per a un pastís bastant descomunal (no sé del cert quantes racions en surten. En són moltes perquè amb un tall ben prim hom ja s'endú un bon pessic atesa l'altura de la ració, tal com es veure a les fotografies):

- 2 taronges

- 3 ous

- 300g de sucre

- 250ml d'oli

- 100g de xocolata negra fosa

- 25g de cacao en pols

-250g de farina

1 cullerada d'impulsor (llevat químic)

L'elaboració no amaga cap misteri i és senzilla:

Primerament, punxarem les taronges i les posarem a bollir mitja hora. Un cop fredes, les pelem i en triturem la polpa. La propera vegada, apostarem per saltar-nos el pas de bollir les taronges i utilitzarem la polpa fresca per mirar de potenciar precisament l'aroma i el gust cítric de la taronja, que es perd una mica en sotmetre-la a tanta temperatura.

El forn ja el podem preescalfar a 180º. Aleshores, batem els ous amb el sucre i, a continuació, hi anem incorporant a fil l'oli fins que tot això quedi ben integrat.

Ara hi afegirem, un cop freds, tant el puré de la taronja com la xocolata fosa. 

Finalment, hi acabem incorporant els sòlids: cacao, farina i impulsor, treballant bé la massa amb les barilles tot procurant de fer moviments envolvents que garanteixin l'esponjositat de la massa.

Un cop ho tenim preparat, apliquem una pel·lícula de greix (mantega fosa) al motlle que escollim (en aquest cas, un petit de 20cm desemmotllable) i enfornem a 180º durant aproximadament 1 hora.

L'acabat final fou cobrir-lo de xocolata de cobertura per donar-li més bona presència i per obtenir una capa exterior cruixent, decorada amb uns retalls de taronja confitada, boníssima per cert.

El resultat: un pastís alt, contundent, de molla un punt humida gràcies a la polpa de la taronja.

Aspecte a millorar: aconseguir més presència aromàtica de la taronja, potser utilitzant directament la polpa sense bullir-la.

Salut!

Estat del pastís un cop efectuat el primer assalt despietat. S'hi pot apreciar, tot i la poca qualitat de la imatge, que la molla és flongeta, també perquè en aquell moment li faltava un punt de fred

(Data: diumenge 27 d'abril de 2014)

Restaurant Hostal dels Ossos (Batet de la Serra, Garrotxa)

En aquest restaurant garrotxí, pertanyent al col·lectiu de Cuina Volcànica, s'hi pot anar amb fam i amb ganes de gaudir al plat de productes de proximitat cuinats de forma tradicional, sense artificis, en què predomina el respecte per la matèria primera.

L'espai és especialment agradable, tant com la comarca on s'ubica. S'hi respira un ambient tradicional, més aviat rústic, espaiós, i compta també amb força taules exteriors, tant cobertes com a l'aire lliure.

Per dinar, nosaltres vam optar per tastar el menú de cap de setmana de 23 euros, tot inclòs, fins i tot el cafè.

Anem per feina:

De primer, vam demanar les tradicionals patates d'Olot i el remenat de fesols de Santa Pau amb botifarra esparracada i bolets. Les patates, al punt de cocció, molt farcides, molt bones, de les millors que mai hem tingut el plaer de tastar. Quant als fesols, fantàstics, saborosíssims, gens pesats tot i la generosa quantitat.

Els segons plats, per al nostre gust, van ser més fluixets, sobretot el bistec de mitjana. Potser una mica petit, i amb una guarnició massa simple i pobra en un menú d'aquestes característiques. Pel que fa a la vedella amb bolets, estava bona i tendra, i la guarnició prou correcta.

Per postres, una de freda i una de calenta: una crema catalana molt bona però un mató amb mel molt pobre, sense gust, i servit al plat de qualsevol manera amb una cullera de postres clavada al mig. Aquest fou el pitjor plat de l'àpat.

El vi del menú, de la casa, negre, el serveixen en porró i ben fred, fet que ajuda a prendre'l per bé que no era cap meravella. De nou, penso que per a un menú com aquest, s'hi podrien oferir alternatives amb una mica més de qualitat, i amb una temperatura de servei normal i no fred de nevera.

En resum i en línies generals, bon dinar però amb detalls a millorar per la qual cosa el cost del menú m'ha acabat semblant una mica sobredimensionat.

Salut!

(Data de l'àpat: diumenge 6 d'abril de 2014)

Faves a la catalana

La temporada de les faves és tan curta que tan bon punt apareixen al mercat, a casa no deixem passar mai l'ocasió d'agafar-ne un bon grapat i, quan tenim una estona, ens dediquem a quatre mans a pelar-les i, a continuació, a cuinar-les, sobretot a la catalana, que ens agrada d'allò més.

Ingredients:

- 1'2 kg de faves (ja pelades)

- Cansalada

- 2 dents d'all

- Ós de pernil (opcional)

- Tomàquet (opcional)

- Ceba

- Llorer

- Romaní

- Got de vi negre

- Herbasana (o menta)

- Brou de verdures

La recepta és ben senzilla. Primerament, daurem en una paella ampla la cansalada tallada a daus petits i els alls laminats. Tot seguit, afegim l'ós de pernil (opcional), la ceba, el llorer i la branqueta de romaní. Remenem durant uns 5 minuts o fins que el conjunt agafi un interessant color daurat. Alhora, el sofregit començarà a deixar anar unes olors de bosc interessantíssimes.

Ara seria el moment d'incorporar el tomàquet a daus (si ho féssim, ho hauríem de deixar reduir durant uns 10 minuts, aproximadament. 

Aleshores, ja seria el moment d'afegir-hi el nostre vi negre, tapar i deixar reduir durant uns 10 o 15 minuts fins obtenir un sofregit ben fosc. Un cop ho tenim, ara sí hem d'incorporar les faves, l'herbasana (del gènere mentha), afegir el brou de verdures tot just a cobrir, salpebrar i deixar coure aproximadament uns 30 minuts fins que les faves siguin cuites. Aquest temps de cocció, és clar, és orientatiu ja que acabarà depenent de com de grans i fresques siguin les faves de cadascú. Si veiem que fem curts de brou, n'hi haurem d'afegir.

Per donar el toc de gràcia, els darrers 5 minuts de cocció podem afegir sobre les faves, que hauran d'estar lleugerament caldoses (a mi, personalement, m'agrada haver-les de menjar amb cullera), unes rodanxes de botifarra negra i de cansalada. Tal com es pot veure a la fotografia, a mi em van quedar un xic massa eixutes per al meu gust

El darrer plat que me'n vaig cruspir, el vaig acompanyar amb un vi rosat ecològic molt bo, que no havia tastat mai: l'Èrika de Paumerà (D.O. Tarragona), que porta garnatxa i cabernet. Però potser m'agrada més fer anar avall les faves amb un vi negre al costat, més que no pas un de rosat.

Bon profit i salut!

Restaurant Silken Gran Hotel Havana (Barcelona)

Amb ocasió de l'anomenat Sopars & Blues que organitza periòdicament l'Hotel Silken Havana de Barcelona, vam poder gaudir d'un bon sopar que va culminar amb l'actuació del grup Messengers, per mirar d'anar paint a ritme alegre tot el menjat i el begut, que no fou precisament poc.

Per començar a obrir la gana, abans d'entaular-nos, ens van oferir un (al final van caure un parell) de cocktails Kir Royale (cava rosat i cassís), que acompanyava tot un seguit d'entrants com ara una cullereta (o dos o tres) de brandada de bacallà, un cruixent de morcilla boníssim i unes minicroquetes de ceps normaletes.

Hall de l'hotel

La cullereta de brandada de bacallà

Gana oberta. Teníem ganes de més. Entaulem-nos en un espai força ben arregladet per a l'ocasió, amb taules ben preparades i ben distribuïdes, i a anem a degustar els següents plats:

Olives i martini rosso

Ceps, pernil, pinyons i balsàmic: sorprenent gotet amb profund gust de ceps

Crema de pésols i ravioli de cansalada. Un dels plats de la nit

Llobarro salvatge, crema de tupinambo i carxofa. El plat de la nit. Punt de cocció òptim. Saborós.

Estofat, cebes i cremós de moniato i vainilla. En destaca precisament la guarnició amb el toc avainillat del moniato

Ara ja estàvem plens i panxacontents però ens havíem reservat un racó al budell per a les postres ja que les expectatives eren francament altes: i no ens equivocàvem. Aquestes postres fou un autèntic regal per a la panxa ja que va ajudar a tirar avall i perquè els contrast de gustos i textures en boca ens va fer gaudir molt d'aquest conjunt que, val a dir, no posava el punt i final a l'àpat sinó el darrer punt i a part.

Mousse d'avellana, papaia, sobret de gerds sobre bescuit de cacau

El punt i final el van posar uns petits fours a base de petits rocs de xocolata en diferents textures, que vam anar menjant pausadament mentre escoltàvem els Messengers i mentre comentàvem el sopar homenatge que ens acabàvem de fotre aquell primer dijous d'abril.

Tot plegat, a banda del cocktail inicial, fou maridat amb una copa de xampany francès Veuve Clicquot Ponsardin (Brut, de Reims), un Blanc de Blancs de Castell de Perelada (D.O. Empordà) i un Tres Finques, també de Castell de Perelada (D.O. Empordà). 

Bon ambient, ben atesos, ben sopats. En resum, una molt bona experiència gastromusical (sobretot gastro, deixem-ho clar) en la nit de Barcelona.

Restaurant Loria (Barcelona)

De nou, en aquest blog, una entrada sobre un àpat de menú diari en un dels nombrosos restaurants que omplen l'Eixample barceloní. En aquesta ocasió, es tracta del Restaurant Loria, que ofereix un menú per 14,5 euros, tot inclòs. 

El servei és ràpid i eficaç. Les instal·lacions respiren modernitat per bé que les taules tal vegada estiguin un pèl massa justes per al meu gust, si més no a la zona on nosaltres estàvem asseguts.

 

Anem als plats degustats:

 

Com a entrants:

 

- Caneló de carn amb beixamel de ceps i pernil. No era un caneló sinó tres i dels que van ben farcits. Cremosos i amb una beixamel en què sí es notava el regust de bolet. Bona tria.

 

- Rotllet de salmó fumat, alvocat i anet. Fantàstic aquest entrant fred. La combinació i el tall dels dos ingredients principals, que es feien realment notar dins del rotllet, conferien un gust molt i molt agradable i lleuger. Quantitat més que generosa. Potser el rotllet es podria sofisticar una mica i canviar el pa tipus pita per un de brick, per exemple. El contrapunt de la ruc i la salseta base, d'allò més encertat.

 

 

 

Plats principals:

 

- Risotto amb crema de trufa i mascarpone. Va ser el plat més fluix de tot l'àpat. No li vam notar ni el regust de trufa ni el de mascarpone. I la textura de l'arròs no era ben bé la d'un risotto.

 

 

- Lluç a la planxa amb melmelada de tomàquet i orenga amb salsa pesto. Elaboració senzilla i no per això menys bona. El tall de lluç ben treballat i cuit al punt òptim, ben acompanyat per la salsa pesto.

 

 

Per postres:

 

- Duo de mousse de xocolata amb menta i llima. Francament millorable tant la presentació (estava tombat, no pas dempeus) com l'estructura de la mousse, massa estovada. Li faltava intensitat també. Ració escassa.

 

 

- Sablée amb crema de coco. Aquest sí estava ben executat, tant la crema com la massa que la suportava.

 

 

 

Per beure, amb el menú només entra una copa. Nosaltres vam demanar vi rosat, i ens van servir una copa, mig plena, del Garbo (D.O. Montsant). No el coneixíem però el vam trobar afruitat i més que correcte.

 

Vam dinar bé però no en cap cas situaria aquest menú diari com un dels més competitius de l'oferta barcelonina ja que al llarg de l'àpat, com s'ha vist, hi ha hagut un parell d'altibaixos.

 

Salut!

 

(Data de l'àpat: dijous, 27 de març de 2014)