Restaurant Els Fogons de la Carme (Cervià de les Garrigues, Les Garrigues)

Aprofitant una visita enoturística a cavall de la DO Montsant i la DO Priorat, en què vam acabar visitant la Vinícola del Priorat de Gratallops, arribada l'hora de dinar, vam pensar que era una bona ocasió per acostar-nos i descobrir què s'hi cou als Fogons de la Carme.

Després d'una mica més d'una hora de revolts, durant la qual la gana s'anava desfermant, aconseguírem arribar a Cervià de les Garrigues, un poble ben petit que allotjava el nostre restaurant triat per sadollar la gana i per satisfer la nostra curiositat eterna per les cuines del territori.

"Qui no arrisca, no pisca". És una de les dites que fem valer en més d'un aspecte, entre altres el gastronòmic. Voler descobrir nous llocs, sense referències, inclou un cert "risc" que moltes vegades surt bé i d'altres, evidentment, no tant. Entre aquesta segona opció incloem, malauradament, la nostra visita a Els Fogons de la Carme.

La sala és senzilla però prou ampla i agradable. La disposició de les taules, a mig omplir, és prou ampla com per bellugar-s'hi còmodament i per gaudir d'un àpat amb una certa intimitat, tal com ens agrada. Però el servei fou una mica fluixet i lent.

D'entre l'oferta, destaca la varietat de plats, així com la de vins. Els Fogons ofereix un menú de cap de setmana a 25'5 euros que inclou un primer plat a triar entre una quinzena, i un segon a triar entre pràcticament una vintena. Les postres i l'aigua o vi de la casa negre està inclòs. Els plats són variats i n'hi ha de més i de menys elaborats, tant tebis o freds com calents, tant brases com guisats, peix i carn, etc. En aquest sentit, és fantàstic tenir tantes opcions per triar. 

D'altra banda, pel que fa als vins, l'oferta tampoc no es queda curta: a la carta apareixen un total de 50 referències, sobretot catalanes, i principalment de la DO del territori, és a dir, Costers del Segre. Sempre és d'agrair un establiment que aposti tan clarament per potenciar els vins i els productes del territori! A més, els preus dels vins ens van semblar d'allò més moderats i assequibles. Malauradament, ja ens corria per les venes vi prioratí i per tant, com que sabíem que en beuríem poquet, vam optar per un senzillet vi de la casa.

Bé, què hi vam dinar?

Primers:

# Per anar picant, ens van posar sobre la taula unes patates fregides de bossa i unes arbequines que estaven força bones però mentre dinàvem, sense solta ni volta, ens les van retirar tot i encara haver-n'hi la meitat, i deixant-nos només amb les patates fregides. Ens vam quedar amb un bon pam de nas.

- Trinxat de patata, calçots escalivats i botifarra negra amb escamarlà i vinagreta de pinyons. M'adono que tenim una tendència evident a demanar trinxats, que acostumem a menjar-nos-els ja amb els ulls tan bon punt els veiem arribar a taula. I aquest trinxat no era cap excepció. Visualment, molt atractiu. Ara bé, en boca, a la patata li faltava potència de gust. I, en la nostra opinió, hi havia un excés d'oli en el plat. Però vaja, també és cert que no en vam deixar ni una engruna.

- Milfulls d'albergínia amb bacallà i reducció de mostassa a l'antiga. Novament, un milfulls, una altra tendència cap a aquesta mena d'elaboracions com a entrants. Estava bé però no ens va entusiasmar. De nou, vam trobar a faltar més gust, més bacallà, i ens va sobrar oli en l'albergínia. 

Segons:

- Magret d'ànec amb fruits vermells. Com en la resta de plats, la ració era ben correcta, així com l'emplatat. La salseta vermella de fruita també, amb una textura molt aconseguida. Ara bé, el més important, la carn, estava extrafeta, massa cuita i, per tant, dura. Una llàstima.

- Bacallà a la musselina d'all-i-oli. Aspecte que fa regalimar però que després, a l'hora de la veritat, no s'acaba de confirmar. El bacallà estava molt salat, passat de cocció i, per acabar-ho d'adobar, el llit d'espinacs també tenia massa oli. De nou, una llàstima.

Per postres:

- Pa amb oli i xocolata dels Fogons. Me n'esperava quelcom de més treballat, més que unes llesques amb xocolata fonent-se al damunt.

- Trufes de xocolata. Crec que no eren pas casolanes. Normaletes.

En resum, vam dinar més o menys a gust però considerem que, com a mínim els plats que ens van servir, al nostre parer, eren bastant millorables, així com algun aspecte del servei que ja hem comentat. Sort que queda compensat pel fet d'haver gaudit del 2x1 de la revista cuina.

Salut!

(Data de l'àpat: dissabte 21 de juny de 2014)