Restaurant Vinobar (Barbastro, Somontano, Huesca, Aragón) (#escapadasomontano)

Un cop feta la visita a Viñas del Vero (aquí, el post), de la qual vam sortir bastant contents i es que va allargar fins bén bé gairebé l'hora de dinar, vam haver de fer una mica de parada i fonda i de coixí. 

Ens havien recomanat uns quants llocs, la majoria a Barbastro, i ens vam acabar decantant per Vinobar, un lloc petit, força informal, amd diferents propostes de petits pintxos o platets pensats per compartir. El vi, tal com ja fa preveure el mateix nom, també juga un paper important i està molt bé l'oferta perquè tenen els vins exposats al llarg de tota la paret del menjador, amb el seu preu corresponent de venda. Si te la prens allà mateix, cal sumar uns 2 o 3 euros, diria que és un preu bastant habitual. Preponderància molt important de la D.O. Somontano, que és el que s'espera, per bé que n'hi ha alguna representació d'altres D.O.

La carta està escrita a la pissarra. Nosaltres vam fer el següent:

- Olivetes, gentilesa de la casa.

- Mini tosta de pebrot escalivat, sardineta i olives. Bon producte.

- Pebrots farcits de boletus. Més que pebrot farcit, va resultar ser més aviat un remenat d'aquests dos ingredients, que val a dir que estava força bo.

- Arròs negre de tinta de calamar, xipirons i allioli de safrà. Bona ració d'aquest arròs cuit al punt, força saborós, i sense escatimar producte.

- Peus de porc confitats. Molt bons, gelatinosos, es desfeien a la boca, i ben gustosos.

Per beure, vam fer dues copes, ambdues de Bodegas Pirineos:

- Pirineos blanc 2015. Cupatge de Chardonnay, Gewürztraminer i Sauvignon Blanc. Extraordinàrimaent aromàtic, donades les varietats del cupatge, floral i cítric. Amb suficient cos alhora. Fàcil. Va acompanyar molt bé.

- Pirineos negre, roble, 2015. Merlot i Syrah. Bastant aromàtic i fresc, afruitat i amb un lleguer toc de fusta. També ens va agrdar i va encaixar perfectament amb aquest àpat informal.

Vinobar ens va semblar una opció molt vàlida per a un àpat d'aquestes característiques: platets suggerents, pensats per compartir, amb prou opcions per tastar vi de la zona, i a un preu realment força ajustat. Segurament hi tornarem. Vam sortir per uns 20 euros, ni 10 euros per cap.

Per cert, ben a la vora, en el mateix carrer, a 1 minut, hi ha Vinos Murillo, una botiga magatzem d'un distribuidor de vins on es poden comprar vins de la DO a un preu inferior que al mateix celler. No cal dir que és parada obligatòria per omplir el cotxe de més d'una caixa de vins.

Salut!

(Data del dinar: dissabte, 17 de setembre de 2016)

Bodegas Viñas del Vero i Blecua (Barbastro, Somontano, Huesca) (#escapadasomontano)

L'any passat vàrem visitar el que és un dels cellers més grans i tal vegada més coneguts d'Osca, i l'experiència fou força bona: Viñas del Vero.

L'origen es remunta als anys 80 amb la compra de nombroses hectàrees de vinyes de varietats autòctones, i més tard d'altres foranes que s'hi han acabat adaptant bé i que donen com a resultat vins que ens agraden especialment, com la Gewürztraminer. Però no és fins els 90 que dóna un salt amb la construcció d'un nou celler i posteriorment la incorporació al grup González Byass. 

La part més interessant de la visita arriba quan agafem el cotxe i en 4 minuts ens plantem davant de Blecua, un celler encara més nou creat per Viñas del Vero amb la voluntat d'elaborar-hi els vins top de gama, els més exclusius. De fet, ens explica la guia que és un lloc ideal per als capricis de l'enòleg i de l'equip tècnic. 

Blecua produeix com a molt 6.000 ampolles, que provindran de la triple selecció de vinyes, raïms i botes. A més, per a aquest celler es destinen les vinyes més velles (del 1986). La selecció del raïm és manual. Posteriorment, 30 dies de maceració i fermentació. Després premsa, després fusta durant uns 8 mesos.

Un cop a les botes (un total de 130), se'n fa la selecció, en base al criteri únic de qualitat. De la selecció de 30 botes neixerà el futur Blecua: calen, però, 12 mesos més. Les botes, per cert, estan dins d'una sala que és ben bé l'interior d'una roca, ideal per conservar la temperatura de forma totalment natural.

Però ni tan sols la totalitat d'aquestes 30 arribaran a embotellar-se. Finalment, 3 mesos de repòs en ampolla.

Ens expliquen que el 1863 és Lalanne (d'origen bordalès) que introdueix Cabernet Sauvignon i Merlot. Somontano, de fet, és terra de negres, originalment la Monastrell i la Parraleta, però el que més s'exporta s´n blancs.

Interessant la biblioteca dedicada al vi i la gastronomia que hi ha dins Blecua, de consulta disponible a tots els interessats.

També força interessant el petit recorregut per la vinya, on podem tastar in situ el raïm de diferents varietats, en què ja s'aprecia abans de vinificar les seves diferències de volum, de compactació, de pell, de color, d'acidesa, de dolçor...

Finalment, el tast:

- Gewürztraminer. Molt habitual a la D.O. Olora a suc de pinya, litxi, mango. Fruita blanca de pinyol. En boca és molt refrescant. El més venut. Per maridar, més que amb peix, pot funcionar molt bé per contrast amb foie, formatge cremós, fins i tot roquefort, sushi... Per postres, una pasta de full amb fruita seca, per exemple. Cal saber que té sucre residual perquè s'atura la fermentació quan encara no ha acabat.

- Syrah 2013. Fa olor de vainilla i fumat. Les botes per on passa provenen de Blecua, bastant noves. Color de vi jove. En boca és llarg i afruitat. Ideal per a caça. Evoluciona a mesura que passa l'estona.

- Blecua 2008. Olor de cuir, força potent en nas. No tant en boca, més amable, per bé que és tànic i necessita un àpat al costat per maridar. Complexitat important.

Un cop finalitzada la visita, accedim a la botiga, on tenim ocasió de tastar d'altres vins. Evidentment, ho aprofitem...

- La Miranda de Secastilla. Monovarietal de Garnatxa Blanca amb pas per fusta de 4 mesos. Les vinyes són velles, situades al pago de la Miranda, a uns 700 metres, amb força insolació. El vi està fantàstic, fresc i delicat.

- Riesling 2015. Maceració pelicular i criança amb mares. Molt destacable aromàticament, principalment cítric. Bona acidesa. Em va agradar molt, més que el Gewürztraminer. El vaig trobar molt versàtil, tant per copejar com per a amanides, peixos o pastes.

En definitiva, visita molt agradable, no pas gaire lluny de casa (Barcelona), ideal per a una escapada d'un sol dia d'anar i venir perquè està molt ben comunicat íntegrament per autovia. Crec que de tant en tant hi anirem passat, quan el rebost vagi minvant.

Això sí, després de la visita a Viñas del Vero, més val anar a omplir una mica la panxa. Nosaltres vàrem anar fins a Barbastro, i allà vam fer-hi un dinar lleugeret, informal i força bo a Vinobar (properament, al blog).

Salut!

(Data de la visita: dissabte, 17 de setembre de 2016)

Crema de xirivia al perfum de vermut i gingebre

Aquest és tot just el segon hivern que faig aquesta crema de xirivies, una hortalissa de la família de les apiàcies, relativament semblant o cosina llunyana de la pastanaga (de fet, també se'n diu pastinaga), però amb un gust i aroma per a mi molt més especial i complex, fins i tot anisat, dolcenc, que la fa interessantíssima no només des del punt de vista nutricional sinó també organolèptic. Encara em pregunto per què no la cuino i la consumeixo més sovint...

Per tant, més enllà del recurs per fer brou o escudella, utilitzem la pastinaca també com a protagonista d'alguna recepta, com aquesta en forma de crema, que tan bé se'ns hi posa durants els mesos de més fred.

Aquesta forma d'elaborar-la, amb la presència subtil de vermut i gingebre, fan que el plat final guanyi encara més riquesa aromàtica: el gingebre és molt refrescant i el vermut no deixa d'incorporar dins seu tot un conjunt d'aromàtics que potenciaran encara més la nostra crema.

Ingredients:

- 4 xirivies

- Aigua (o brou)

- 1/2 ceba

- Tomàquet fregit

- Raig de llet sencera

- Formatge d'untar

- Dau de gingebre

- Nou moscada

- 12 ametlles

- Raig de vermut

- Pebre negre

- Sal

- Oli d'oliva verge extra i/o mantega

- Llet sencera (o nata, o llet evaporada...)

Elaboració:

Com en qualsevol crema tradicional, comencem sofregint la ceba en una mica d'oli (i/o mantega). Quan la tinguem una mica caiguda, hi afegim el dau de gingebre, que haurem de mantenir durant tota la cocció perquè aromatitzi el fons de la nostra crema, i que el treurem només en el moment previ de triturar.

Incorporem la xirivia trallada a trossos més aviat menuts i deixem que cogui també uns 5 minuts per sofregir-la. A continuació, hi posem el tomàquet i les ametlles i remenem perquè tot plegat s'hi integri. Com que els ingredients ràpidament reduiran per absència d'humitat, desglassem amb un raig de vermut, que deixarem evaporar.

Tant aquest toc de vermut com el fet d'haver incorporat el gingebre donen certament un toc fresc, tan subtil com interessant, a la preparació.

De seguida, cobrim amb aigua (o brou) i deixem coure tapat durant uns 30 minuts, aproximadament, fins que tot segui ben tendre.

Colem i retirem el gingebre. Triturem amb la batedora americana.

Ara és el moment que corregim de condimentació i juguem amb l'afegit de brou de cocció, llet i formatge d'untar (i/o mantega) fins obtenir la textura desitjada, més o menys espessa, més o menys cremosa. Jo amb prou feines hi vaig afegir brou de cocció però sí vaig afegir-hi un parell de cullerades de formatge d'untar i un parell de raigs de llet (que no de nata, per obtenir una crema menys pesada). Em va quedar més aviat espessa però sense ser puré, en el sentit d'untuosa, com una parmentier que pot aguantar posar per sobre algun altre ingredient de complement o decoratiu.

Un cop la tenim, les possibilitats són nombroses: la podem consumir freda o calenta, en gran format de plat fondo o copa degustació, acompanyada amb d'altres cremes, com a suport d'algun altre ingredient en format petit, amb uns seitons, acompanyant una carn... Ho anirem veient. Per ara, la crema bàsica, que és aquesta.

Salut!

Celler Masia Serra (Cantallops, Alt Empordà, Girona) (#escapadaempordà)

Vàrem passar un cap de setmana a l'Empordà amb l'objectiu bàsic de seguir coneixent nous vins. Concretament, ens vam centrar en la zona dels Aspres, on vam visitar primer Masia Serra i, al dia següent, Vinyes dels Aspres.

Precisament, aquesta zona geogràfica, caracteritzada entre d'altres per ser una zona de transició entre les Alberes i la plana empordanesa, i per ser suaument ondulada i travessada per diversos rius. A més, concentra bona part del conreu de la vinya de la D.O. Empordà, força superfície boscosa de sureda, monuments megalítics i pobles medievals a l'entorn de llur església parroquial.

Masia Serra és el projecte vitivinícola engegat per en Jaume i la Sílvia el 1996. En Jaume ens va acollir a casa seva un migdia de tardor espatarrant i que convidava a gaudir del moment, a recrear-s'hi en un entorn i unes instal·lacions tan maques i còmodes com la seva. Copa en mà, ens va donar la benvinguda juntament amb 2 parelles joves més, amb qui també ens hi vam avenir força. El vi, sens dubte uneix.

El tast, concretament, va començar per aquesta copa de Kremant 2015, un escumós monovarietal de Garnatxa Blanca, i entre 18 i 24 mesos d'envelliment, brut nature. Em va semblar excepcional com a copa de benvinguda. Hi ha frescor, fruita i algun toc subtil de llevat també.

Després vam passar dins de la sala principal que serveix per tastar i com a menjador, així com a espai de botiga. Allà ens van preparar una taula d'esmorzar sensacional, composta dels següents productes: oli Dara 2015, elaborat per ells mateixos, 100% de la varietat autòctona Argudell per sucar un pa també força bo de Garriguella; formatge L'Hereu (de Murgó Formatges, del Maresme), genial; formatge Botàs (de Molí de Ger, a la Cerdanya), que ja coneixíem i que ens encanta; embotit artesanal empordanès d'en Marcel Puigmal; i per rematar, xocolata de L'Obrador d'en Quimo (Perelada).

Tot extraordinari per acompanyar, com déu mana, als vins de Masia Serra que vam tastar:

- Mosst. Vi blanc jove amb 85% de Garnatxa Blanca, 10% Garnatxa Roja i 5% Muscat (comprat aquest a un pagès de la zona). És d'aquells que passen sols, molt bé d'acidesa, sec, afruitat, cítric. Té el nom del gost de la família, que surt representat en diferents posicions a les etiquetes de les ampolles, dissenyades per l'artista Rafael Bianchi.

- Io 2013. Predominantment a base de Merlot (75%), 20% de Garnatxa Negra i 5% de Cabernet Franc. Té 12 mesos de fusta. Io, que és el cant amb què s'adorava al déu Baco i un cant de festa, fa olor de fruita vermella, sense perdre de vista el puntet torrat que li confereix la fusta. Tànic però sense ser agressiu. Ens va agradar força i va acabar viatjant amb nosaltres cap a casa, on ara reposa al nostre celler particular.

- Aroa 2013. 80% Garnatxa Negra de vinyes velles i 20% de Marselan. Em va mervallar. A mi la Marselan em va, i aquest no va ser cap excepció. Té 12 mesos de fusta. En nas és més amable que en boca, més contundent. Força gastronòmic. Cal dir que la Marselan, a l'Empordà, va ser introduïda o va ser començada a treballar per Masia Serra. El nom d'Aroa, per cert, és en honor a la filla d'en Jaume i la Sílvia.

- INO. Vi dolç impressionant amb el sistema de solera i criadera, que té el nom de la mare del déu Baco. Una part d'aquest vi procedeix de la bota mare que conserven datada de 1860, de Garnatxa Roja. L'acompanyem amb xocolata. És molt ric en aromes. Vol una beguda pausada per gaudir-lo en tot el seu esplendor. Encara s'hi troba la fruita, unida a l'oxidació pel pas del temps. Quina joia i quin privilegi poder tastar un vi que ha estat considerat el millor de l'Empordà.

Un cop panxacontents (quin tros d'esmorzar-maridatge!), vam començar el recorregut per la vinya i mentrestant ens n'anaven comentant la història, on ja s'hi plantava Garnatxa des de 1960, per part dels avis. La resta de varietats, actuals (Cabernet Franc, Merlot, Marselan...) foren plantades posteriorment per part dels actuals propietaris, als anys 90.

També veiem com s'està preparant el terreny per habilitar espais d'allotjament (eno)turístic, que de ben segur seran tot un bon reclam perquè l'espai, la zona, els vins i la bona acollida per part dels amfitrions... tot plegat s'ho val!

Evidentment, també vam entrar al celler d'elaboració i a la zona de botes.

Tot plegat, una visita molt entretinguda, força interessant, molt agradable, que sabia greu que s'acabés. La propera vegada, ens hi quedem a dinar perquè Masia Serra també ofereix una visita més dinar, que inclou un vi que malauradament ens vam quedar sense tastar: el Gneiss 2011, a base de Cabernet Sauvignon (90%) i Garnatxa Negra (10%). Torno a dir: el lloc, els vins, la gent... convida a recrear-s'hi, a ser-hi... a gaudir.

Salut!

(Data de la visita: dissabte, 10 de desembre de 2016)