Restaurant Creperie La Spiritaine (Baiona, Lapurdi, Aquitània, França)

Un altre lloc on vam dinar en l'escapada a Iparralde per la Diada de 2015 va ser aquesta creperia de Baiona. Hi vam anar també expressament, via Restopolitan, ja que estava fora del nucli antic de la vila. I va valer la pena, d'allò més.

La carta s'estructura principalment en galettes de primer (salades) i creps dolces per postres, per bé que també tenen amanides, entrants i plats combinats. L'oferta és enorme, no va ser fàcil triar. En vam demanar un parell de cada per després poder fer mig i mig de tot i així tastar-ne més.

La sala és molt agradable i acollidora. El servei, força atent.

Vam menjar el següent:

- Galette boudin noir, d'una mena de botifarró negre i pomes al pebre d'Espelette. La massa, de blat sarraí, boníssima, fina, gens pesada. I el farcit, senzill, però molt bo.

- Galette complete magret, de formatge gruyere, ou i magret tant fresc com fumat. Amb la mateixa massa que l'anterior, però amb un farcit que encara és va agradar més, en perfecte armonia tots els ingredients.

- Crep de xocolata calenta. Massa tradicional de crep, de nou bona com l'anterior, més habitual i un pèl més contundent, ben banyada amb xocolata negra, calent. De conya.

- Crepe citron, de llimona. Excel·lent per ajudar a baixar, desengreixar... amb aquella acidesa marcada del cítric.

En resum, molt bona opció per dinar a base de creps tradicionals franceses, a Baiona, una vila que també es mereix una visita.

Salut!

(Data del dinar: 12 de setembre de 2015)

Restaurant Auberge Geltokia (Biarritz, Lapurdi, Aquitània, França)

Amb aquesta entrada faig memòria fins a la Diada de 2015, en què vam aprofitar per escapar-nos al País Basc Francès (Iparralde), una escapada que ens havia de portar per bona part de la costa i de l'interior d'aquesta zona tan bella a tocar del Pirineus. Com a referència, podríem dir que ens vam moure entre la bonica vila de Saint Jean de Luz i Capbreton. Per l'interior, a la banda més pirinenca, per Ascain, Ainhoa, Espelette i finalment per Orthez fins arribar a Pau. Allà vam aprofitar per fer ruta de vins del Jurançon (Gan) i des d'allà, ja de tornada, vam entrar a la Península per Candanchú (Aragó).

Aquesta escapada, ben recomanable en tots els sentits, també va tenir els seus moments de gaudi a taula, un dels quals, justament en el dia d'anada, va ser aquest Auberge Geltokia, que ja havíem reservat via Restopolitan.

Hi vam dinar força bé. Vam escollir la fórmula de buffette més plat du jour. El buffette a primer cop d'ull, com a concepte, fa por però se'ns va passar de seguida només de veure'l i sobretot en tastar-lo. Propostes d'entrants tant freds com calents que estaven prou bé i se'n podia agafar tant com es volgués. Especialment destacables els pastissos freds tant de verdures com de peix, i alguns dels diferents gotets, amanides, cous cous... Tot força bo.

Com a segons, vam fer una truita de riu i un faux filet a la brasa: producte fresc, saborós i al punt de cocció. Les patates d'acompanyament, sovint descuidades, estaven d'allò més bones.

Ens va sortir pràcticament regalat i vam marxar panxacontents.

Auberge Geltokia no és dels llocs on algú entraria així com axí (no hi ha res que cridi l'atenció des de fora, ni tan sols la zona on se situa, que és d'extraradi) però sí és dels que sorprèn, un cop dins, pel bon àpat de què es pot gaudir a preus absolutament moderats.

Crec recordar que ens va sortir per uns 20 euros els dos, amb vi de la casa ben digne, pa i cafès.

Celler Mas Llunes (Garriguella, Alt Empordà, Girona)

Aprofitant, un any mes, la Mostra de Vins de l'Empordà, enguany ens vam inclinar per visitar un celler que tan sols coneixíem de vista, cada cop que havíem anat a la Cooperativa de Garriguella. Mas Llunes està ben bé al davant.

La visita va ser molt ben conduïda per les dues noies del celler (no recordo el seu nom!). Amb la primera, vam fer el clàssic recorregut que començava per les vinyes situades justament dins del recinte del celler (per bé que en tenen més, com per exemple a Vilamaniscle, les més antigues), i continuava per les instal·lacions.

Vam tenir la sort, és clar, de veure en marxa tota la maquinària i els operaris, en plena feina de verema.

Per acabar, no podia faltar el tast d'uns quants dels seus vins més representatius, que ja avanço que ens van agradar bastant:

- Àuria 2014. Un blanc fet a base de moscatell de gra petit, amb un punt dolç aportat per la mateixa varietat com perquè s'atura la fermentació congelant els tancs. Fantàstic com a aperitiu i per acompanyar algun formatge tendre.

- Nívia 2014. Un altre blanc però ben diferent. Cupatge de garnatxa blanca, garnatxa roja (autòctona de l'Empordà), Macabeu i Samsó blanc. Aquest darrer, molt poc habitual, que jo sàpiga. Doncs bé, aromes torrats accentuats, fins i tot de cacao i de pinya madura. Sedós. Es nota el pas per bota amb les mares. Boníssim. Potser, el que més em va agradar de tot el tast.

- Cercium 2013. Vi negre amb cupatge de garnatxa negra, samsó, syrah i cabernet sauvignon. Aromes silvestres. Li vam notar molt la fruita i en el fons la mica de fusta de la bóta on va ser durant tres mesos.

- Rhodes 2011. Vi negre a base de Samsó, Sirah, Garnatxa negra i Cabernet Sauvignon. Aquest ja va passar 10 mesos per bota i són presents les notes d'espècies i regalèssia. Força bo també.

- Emporion 2008. Vi negre de Cabernet Sauvignon i Garnatxa negra. Fantàstic. 12 mesos de criança en bota i posterior criança en ampolla li confereixen un color pell de ceba ja característic dels vins de guarda. Fruita madura, molt acompotada, espècies... però molt fi i rodó. Una delícia.

- Garnatxa Solera. Vi dolç monovarietal de Garnatxa Roja, que li ha valgut el premi Vinari d'or 2013 al millor vi català. És sensacional la dolçor no embafadora. Té 10 anys de pas per bóta de roure francès. Era com beure alguna cosa així com poma al forn.

A més a més, vam poder tastar l'oli d'oliva verge extra Clos de la Torre, amb les varietats Argudell, Picual i Frantoio. Intensi fragant. Ens va agrdar força també.

Diguem-ne que vam sortir contents, en el sentit literal, perquè va ser una visita molt ben plantejada, molt ben guiada i amb un tast final molt ben complet, així com en el sentit figurat de la paraula.

Gràcies, salut, i fins la propera!

(Data: dissabte, 5 de setembre de 2015)

Carbassa "potimarrón" especiada i farcida de botifarra negra

A mi aquesta recepta, de debò, m'ha semblat sorprenentment bona. Segons com es presenti, pot semblar contundent o bé fins i tot sofisticada i elegant (en el meu cas, m'ha quedat més aviat contundent). El que és cert és que no pot deixar indiferent a la vista perquè és molt atractiva pels colors vius i contrastats, així com per ser deliciosa. Contundència per volum però no pas per gust, que és delicat d'allò més, avellutat fins i tot.

Ingredients:

- Un grapat de formatge ratllat emmental

- Un grapat de formatge ratllat parmesà

- 2 cullerades de formatge d'untar

- 2 cebes

- 2 tires de cansalada fresca

- Mitja carbassa potimarró

- 50g de botifarra negra

- Oli

- Sal

- Pebre

- Espècies al gust: curri, nou moscada i comí.

Elaboració:

Primerament, per preparar la carbassa, preescalfem el forn a 185º. Si tenim la peça sencera, l'hem de tallar per la meitat per coure-la més bé. N'extraiem les llavors i els filaments. A més a més, amb l'ajuda d'una cullera o cullera buidadora, treiem part de polpa de la carbassa aprofitant l'espai interior on hi havien les llavors, per fer espai per al farcit que a continuació farem. 

Per al farcit, sofregim la cansalada a daus en una paella amb una mica d'oli. Reservem. 

A continuació, en la mateixa paella, sofregim la ceba tallada ben petita fins que la tinguem ben potxada. Hi afegim la polpa extreta de la carbassa i a més reincorporem la cansalada, els talls de botifarra negra esparracats i les espècies. Ho deixem uns tres minuts al foc perquè s'integrin tots els ingredients i les aromes.

Aleshores, reservem en un bol on acabarem de barrejar tot el nostre farcit amb els formatge d'untar. Corregim de sal, pebre i espècies. Amb una cullera, anirem farcint la carbassa d'aqueta pasta bastant cremosa fins arribar al límit de la "potimarrón".

Hi afegim un raig d'oli, una mica de formatge ratllat per sobre i enfornem a 180º durant aproximadament una hora, fins que la carbassa sigui ben tova, fins i tot la pell.

Emplatem com més ens agradi i servim. Jo li vaig posar per sobre també uns frijoles que tenia cuits i m'havien sobrat del dia abans.

Jo la vaig acompanyar d'un vi blanc Montblanc 362 Macabeu i Chardonnay, D.O. Conca de Barberà, que li va anar de conya.