diumenge, 30 d’agost del 2015

Restaurant Vai e Volta (Olhao, Algarve, Portugal)

Sense cap mena de dubte, la petita joia en forma de restaurant que vam trobar en la nostra escapada per l'Algarve va ser aquest petit restaurant anomenat Vai e Volta. 




Qui tingui gana de debò, vulgui peix fresc, bon servei, i no tingui ganes que la butxaca quedi foradada, aquest és el seu lloc.

Costa de trobar-lo perquè és relativament allunyat del nucli d'interès de la vila marinera d'Olhao però nosaltres vam preguntar als locals i, pel que va semblar, és un lloc que s'està fent famós com a mínim entre el públic local. De fet, crec que nosaltres, com a mínim en aquella ocasió, érem els únics guiris i per tant, això, ja és un bon senyal.

De què es tracta? Doncs d'anar a menjar, a preu fet, tant com vulguis, de peix blau i blanc, fins a dir prou o, tal com diuen allà, de "menjar peixe a vontade". Sempre, això sí, cuinat a la graella, que no és pas cap problema perquè la van saber tractar bé i perquè és un dels mètodes de cocció que permeten gaudir més del gust original del peix sense camuflar-lo. Tot plegat, a preu fet, amb beguda (vi bebible), pa i acompanyaments inclosos. Les postres no, però anaven a molt bon preu i no ens en hi vam saber resistir per bé que ja estàvem d'allò més plens.

El plan del dinar és anar treient safates variades de peix i seleccionar de quin vols i de quin no, i així successivament fins el moment d'estar prou ple per dir a la cambrera que deixi de portar més safates sota el risc de seguir menjant de pur vici i després no poder-se aixecar de la cadira...

A continuació, deixo algunes fotografies i m'estalvio els comentaris perquè no hi ha gaire a dir més enllà que era peix bo, de diferents tipus que ja no recordo, i que vam sortir d'allà molt contents i rodolant. 




El servei, també molt bo. El pitjor, però, la incomoditat: taules molt petites i amb poc espai entre taula i taula. Però es perdona perquè la resta compensa, i molt.









El compte total, per a 4 persones, ridícul (semblava mentida):


Crec que Vai e Volta vol dir una cosa així com que vas i tornes: doncs sí, si mai passo de nou per l'Algarve, me'n recordaré d'aquest lloc i m'ho faré bé per passar per Olhao cap a l'hora de dinar.

Per cert: important reservar: s'omple!

Salut!

(Data de l'àpat: dissabte, 4 d'abril de 2015)







dimecres, 26 d’agost del 2015

Restaurant Retiro do Pescador (Sagres, Algarve, Portugal)

Havent deixat enrere ja Andalusia, el primer àpat portuguès en aquesta ruta per l'Algarve va ser a l'extrem sud-occidental de la Península ibèrica, concretament a Sagres, una zona que val la pena de visitar sobretot per l'espectacle que ofereix la naturalesa: paisatge de costa atlàntica, divisada des d'un altiplà amb força camp de visió, trencadissa de les onades i surfers que miren d'aprofitar-les una rere les altres...


I, el que aquí interessa, les viandes, és a dir, sobretot peix, peix i peix, ben fresc.

L'oferta de restaurants me l'esperava més àmplia. Sense referències, vam escollir d'entrar al restaurant Retiro do Pescador. Feia bona pinta, hi havia força gent, i la carta ens va semblar bé.







Per la taula, va desfilar el següent:

- Queijinho del Baixo Alentejo )Formatge de vaca i ovella de la regió de l'Alentejo, que limita al nord de l'Algarve). 


- Sopa de peixe (Sopa de peix)


- Meixilhao. Bona quantitat i força bona qualitat.


- Bacalhau a bras. Emocionats amb el plat, ens vam despista, el vam devorar, i no vam pensar de fotografiar-lo abans!

- Cataplana peixe. Juntament amb el bacallà, és un altre dels plats que no ens volíem perdre en la nostra escapada a Portugal. I a la primera ocasió que vam tenir, el vam demanar. Va complir les espectatives, per bé que posteriorment en vam tastar una altra que la va superar principalment fel fumet que lliga tota la preparació. En aquest cas, més fluixet i enriquit que el segon i darrer que vam tastar.




Per beure, vi blanc (vinho branco) Castello d'Alba (Douro) molt refrescant i lleugerament afruitat, que va agradar.



Vam demanar postres, i quines postres més bones! Tenen els pastissos exposats en vitrina. Vam demanar:

- Torta de limao. No el vaig tastar però es comentava que estava bé.


- Tarte de alfarroba. No l'havia tastat mai i, tot i la densitat, em va semblar de gust addictiu.


- Morgado. Un pastís típic de la zona, a base de cabell d'àngel. Sensacional.


Vam sortir per aproximadament uns 23 euros per cap, molt ben pagats, atenent a la qualitat del dinar, sense oblidar el bon servei tot i la gentada que hi havia a la sala. Un restaurant, per tant, a tenir en compte si es viatja per l'altre extrem peninsular.


Salut!

(Data de l'àpat: 3 d'abril de 2015)




dilluns, 24 d’agost del 2015

Restaurant Casa de Postas (Villanueva de la Reina, Jaén, Andalusia)

De camí cap a l'Algarve, on havíem de fer una primera nit a Cadis, ens vam aturar a dinar a un restaurant a peu de carretera (carretera Madrid - Cadis, km. 310, sortida 310), que senzillament va ser triat perquè fou el primer pel que vam passar quan la panxa va començar a demanar teca.



Confiàvem que ens sortís bé la jugada, entre d'altres perquè sempre que hem viatjat per la península, hem acostumat a dinar bé sense haver de triar i remenar gaire, i sense foradar gaire la butxaca. Casa de Postas no fou l'excepció.



Allà es van signar les capitulacions que posaven fi a la batalla de Bailén entre les tropes borbòniques i les del general espanyol Castaños, fet que recull la sala - museu del mateix restaurant, que no deixa de ser curiós d'observar, per bé que nosaltres anàvem al que anàvem i quan s'està en ruta, no estàvem per entretenir-nos gaire.

El cambrer ens va oferir un menú del dia de 10 euros, tot inclòs. Vam demanar el següent:

- Sopa


- Mongeta verda amb pernil


- Mandonguilles en salsa


- Flamenquines cordovesos


- Flam


- Puding


- Natilles


Tot plegat, acompanyat d'ampolla de vi negre D.O. Valdepeñas, només bebible, i d'un pa també normalet.

Els plats van ser prou bons, del primer a l'últim, especialment les mandonguilles i les natilles. És tan senzill com econòmic però que compleix bé l'objectiu de dinar bé cuina casolana, ben atesos, en un espai històric, i ben atesos. 

Restaurant, per tant, a tenir en compte si de camí cap a Andalusia ens agafa gana i hi som a la vora. N'hi havia d'altres, sobretot abans d'arribar-hi, sobretot en travessar aquelles rectes interminables que creuen Castella la Manxa, en la zona de cellers i establiments de venda de formatges. La propera vegada, mirarem de fer-hi parada i fonda.



Salut!

(Data del dinar: 1 d'abril de 2015)

dijous, 20 d’agost del 2015

Minestra (menestra) de verdures

Una manera clàssica i tradicional manera de menjar les verdures, sobretot al nord, és en forma de minestra. Cada ingredient s'acostuma a cuinar respectant els seus temps i mètodes de cocció òptims, i després s'integren tots a la mateixa cassola on s'elabora un senzill sofregit.

Ingredients:

- Cols de brussel·les
- Alls tendres
- Espàrrecs de marge
- Ceba
- Pastanaga
- Bolets
- Tomàquet triturat
- Pernil salat
- Pebre vermell dolç
- Vi blanc
- Nyora
- Farina
- Brou / aigua

Elaboració:

Coem al vapor (en el meu cas, forn 100% vapor a 96º) durant una mitja hora aproximadament les cols de brussel·les, els troncs dels espàrrecs verds i les pastanagues.

Mentrestant, posem una paella al foc on sofregim els alls tendres laminats i les puntes dels espàrrecs verds, Hi afegim el pernil, la ceba i la pastanaga tallades ben petites, que seran la base del nostre sofregit per a la minestra.

A continuació, hi podem posar els xampinyons, els hi donem quatre voltes, el tomàquet triturat i deixem reduir.

Ara ja podem posar el pebre vermell i el vi blanc. Quan evapori, hi introduïm la carn de nyora.

Arribats a aquest punt, fem un singer amb la farina (hi posem una mica per sobre del sofregit), removem i finalment mullem amb brou de verdures o aigua de cocció de les mateixes verdures si les hem cuit a l'anglesa.

Posem totes les verdures dins del sofregit amb el brou perquè s'acabin de coure i s'integrin tots els gustos, tenint sempre en compte l'ordre de més dur a més tou dels ingredients. Es tracta d'una cocció final de tot just 3 o 4 minuts, durant els quals la preparació anirà reduint per efecte de l'evaporació i de la farina que havíem utilitzat.

Finalment, emplatem i tenim un plat de verdures boníssim i per sucar-hi pa.



Salut!


diumenge, 16 d’agost del 2015

Restaurant Cal Joc (Torroja del Priorat, Priorat, Tarragona)

Molt bona troballa la d'aquest restaurant al cor del Priorat. De nou, sense haver-ne sentit a parlar, vam decidir fer-hi parada i fonda, després d'haver gaudit de la visita i tast al proper Mas de les Vinyes (aquí, el post). 


Cuina casolana i tradicional, amb bon producte, on també es poden comprar productes de proximitat. És especialment destacable l'oferta de vins, tots (o gairebé) no només del Priorat sinó del mateix poble de Torroja del Priorat.



Teníem ganes (i necessitat!) de dinar una mica per fer coixí per a tant vi, per bé que també teníem ganes de seguir bebent-nos el Priorat, que està deliciós.



Primer ens vam llegir i rellegir l'oferta gastronòmica de Cal Joc, suficientment variada i suggerent, sempre dins dels límits de la cuina més tradicional i de mercat, que és justament el que sovint busquem quan baixem cap a aquests racons del país.











ens vam decidir per dinar el següent:

- Per començar, gentilesa de la casa, un aperitiu d'hummus, que estava viciós.



- Carbassons farcits amb brandada de bacallà. Volíem començar amb un plat una mica més lleuger, i aquest ho era. A més de lleuger, era prou bo, tot i que també cal dir que he pogut tastar brandades amb gust de bacallà més intens. La textura, això sí, perfecta. L'emplatat, com es veu, millorable.



- Faves a la catalana. De temporada, tendres, gustosíssimes, recomfortants i tradicionals, amb la seva botifarra negra acompanyant aquest plat de cullera.



- Conill amb xocolata. Òndia quin plat més bo: conill tendre, amb bona quantitat, i amb un gust potent de xocolata de la salsa que convidava a sucar i sucar... Potser, es podria millorar una mica l'emplatat.


- Civet de porc senglar amb poma. Volia aprofitar per demanar-me un plat de caça, que no acostumo a tenir gaire oportunitats de menjar. I aquest civet estava força bo, contundent, i amb la carn prou tendre, que suposo que hauria estat ben marinada abans de ser cuinada al foc. Potser, l'emplatat és una mica descuidat i també es podria millorar.


Per postres, volia rematar la jugada amb un plat que havia d'arrodonir l'escapada eno i gastro turística pel Priorat: 

- Gelat de vi. Mai no n'havia tastat un gelat de vi i no m'esperava la intensitat i el gust de vi que podria arribar a tenir. Em va agradar d'allò més i potser, com a mínim per la frescor, semblava que havia d'ajudar a baixar tot el dinar.


Per beure, vam gaudir moltíssim del vi que allà mateix ens va recomanar el cambrer: Pardelasses 2012, garnatxa i samsó, del celler Aixalà Alcait. És un dels vins de què en guardem referència perquè ens va agradar d'allò més.




Un dinar fantàstic en un racó del Priorat que encara ho és més i que es pot apreciar a través dels mateixos finestrals d'aquest restaurant petit però acollidor. 


Va sortir per uns molt raonables 23'5 euros per cap. Cal tenir en compte que només el vi, ja pujava 15 euros, un preu molt contingut, crec que només un euro per sobre del preu de venda a la botiga del mateix restaurant, que em sembla que poc difereix del preu de venda al celler productor. També cal dir que, gràcies a la promoció de Restopolitan, ens van decomptar el preu tant d'un segon plat com de les postres.



Em sembla un lloc a tenir en compte de cara a futures visites per la comarca.

Salut!

(Data de l'àpat: dissabte, 14 de març de 2015)