Cua de porc duroc

Tan bon punt la vaig veure, sabia que me l'enduria. Aquella cua de porc duroc em va seduir a la primera de canvi i ja de camí cap a casa (cap a la cuina, més exactament) vaig anar barrinant com hauria de procedir per fer-la. De seguida vaig lligar caps: com que tenia herbes per al brou i carcasses de pollastre esperant ser aprofitades, vaig pensar que ja havia arribat el moment de preparar una bona cassola on fer lloc també a la cua de bou, que de passada havia de contribuir a gelatinitzar (i a engreixar, també és cert) el meu brou de verdures i aviarm.

Doncs bé, després de dues hores de xup-xup, vaig enretirar-ne la cua, la vaig deixar refredar, i a continuació la vaig posar a macerar en vinagre de vi, vi, oli i all. Així banyada és com ha passat la nit, tapada i refrigerada, fins que arribat el migdia i l'he rescatada, l'he eixugada i l'he començada a marcar en una paella durant pocs minuts fins que ha agafat una mica de color i ha adoptat una primera capa més cruixent. Aleshores, hi he incorporat tot el líquid de la maceració, ho he dut a ebullició i apa, he deixat que anés fent durant una mitja hora fins que el líquid ha reduït i ha esdevingut melós.

Finalment, a corre-cuita a emplatar i a dinar, que la salivera ja començava a ser d'escàndol. Resultat: carn al punt de cocció, tendreta, gustosa, de vici. La propera vegada, caldrà pensar en la conveniència d'afegir-hi quatre patates tallades a daus grandets i, per què no, unes pastanagues d'aquelles petites.

Salut!